Són principis de 2012. Fa fred britànic a Sabadell i per tot arreu hi ha cartells per a promocionar un càsting. Es busquen Beatles. És una crida per trobar músics que vulguin formar part d’una banda tribut als de Liverpool. Però el més important no és ser un gran músic, no, ni tan sols cantar millor que ningú, sinó ser un apassionat de la banda. La resta ja vindrà després.
Fa 10 anys que els sabadellencs The Beatboys pugen als escenaris per interpretar el repertori de la banda que consideren més important de la història de la música. Cada membre del grup té el seu rol i en calquen el pentinat amb una perruca, el vestuari i els instruments, amb rèpliques exactes. Són Raúl Maldonado (Paul McCartney), Jordi Llongueras (George Harrison), l’argentí Javier Godoy (John Lennon), Héctor García (Ringo Starr) i Ricard González (Billy Preston).
The Beatboys s’han transformat tantes vegades en The Beatles que ja han perdut el recompte de concerts que han fet durant la dècada. En tenen presents alguns de molt memorables, això sí.
Es van estrenar el setembre de 2012 a la Granja Bar Picanyol, però no va ser fins a la Festa Major de l’any següent quan van veure que la cosa es posava seriosa, a la plaça del Mercat. Probablement, havia corregut la veu que aquell grapat de friquis fent de The Beatles ho feia realment bé.
“Va ser el primer concert multitudinari. Per res del món ens ho esperàvem, estava a rebentar”, recorda Maldonado, que alhora és mànager del grup. “Hi havia una gentada increïble. Per mi ha estat el moment més bonic. No m’ho podia creure”, afegeix Llongueras, qui va entrar a formar part del grup tribut després de veure aquell cartell del càsting penjat per Sabadell.
Els sabadellencs tampoc haurien cregut mai poder complir un somni com tocar al Cavern Club, el mític bar de Liverpool on els seus ídols van actuar en els seus inicis, més de 250 vegades. Hi van actuar el 2014 a la International Beatle Weekend, un esdeveniment anual en què van ser seleccionats d’entre centenars de bandes tribut d’arreu del món. “Un altre moment memorable. En aquells carrers es van conèixer Lennon i McCartney, és on van néixer tota la història de The Beatles. No vam cobrar res, però la gent es baralla per anar-hi”, expressa Maldonado.
A banda de tocar sovint per Sabadell, on a la CavaUrpí tenen concert dissabte 17 de desembre, també han estat per tota Catalunya, Madrid, Saragossa o Bilbao.
Actuació de The Beatboys /D.S.
Fans de The Beatles n’hi ha a cabassos, però com ells no tants. Entre la banda sabadellenca s’ha instaurat una competició sana per veure qui fila més prim a l’hora de recordar detalls històrics i anècdotes sobre la banda. “I darrerament encara hem guanyat en friquisme”, diu Maldonado, fent referència a la darrera incorporació. És el Javier, un argentí que ha voltat per tot el seu país i per Brasil interpretant John Lennon.
A l’escenari, han de trobar l’equilibri per satisfer tant a aficionats rasos com a fervents devots. Divideixen l’espectacle en dues parts, cadascuna per il·lustrar una època dels britànics. Comencen entre els anys 1966 i 1970, “en el moment més hippy de la banda”, i acaben “amb la corbateta i el rock’n’roll”, de 1963 a 1965. En tot moment amb el vestuari adequat: “Sempre ens demanen fotos. Ens hem gastat una pasta en perruques, la gent no vol veure un Ringo calb!”, bromeja Maldonado. En la transició de les èpoques, actuen Lennon i McCartney en solitari.
En aquesta equació perquè tothom surti content, hi combinen els temes més coneguts, com Hey Jude o I want to hold your hand, per exemple, amb d’altres menys populars, com Savoy Truffle o For you blue. I el públic, no falla, sempre demana Twist and shout, tot i que –remarquen– va ser originalment gravada per The Top Notes.
“Gaudim més de cançons que no són tan famoses, perquè si hi ha algun friqui com nosaltres ho agraeixi”, se sincera el McCartney sabadellenc. “Una altra que sempre demanen i que mai sonarà és Yellow Submarine. No li agafem el rotllo i, per tocar-la a desgana, preferim no fer-ho”, afegeix.
L’amor va néixer en una època en què ser fan d’un grup de música exigia més energia que ara, que potser n’hi ha prou amb el navegador i Spotify. Va ser a primera vista: “No sé per què, però em van fascinar des que els vaig veure de ben petit. Eren màgics per mi. Estalviava per comprar-ne els vinils i els escoltava una vegada i una altra”, rememora Llongueras.
“Els meus pares em van comprar la reedició dels discos blau i vermell. Era 1995, devia tenir uns 12 anys. Els vaig reproduir sense parar. Llegia llibres sobre el grup, preguntava, anava a botigues de discos… Tot el que sortia a revistes ho retallava i ho enganxava en llibretes”, diu Maldonado, que a l’esquena té un tatuatge en honor a la banda.
Si hi ha espai, a la llibreta hi podrà guardar aquestes pàgines, com un final de cançó rodó.
