[Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
No em puc creure les declaracions de l’entrenador del Barça, Xavi Hernández, sobre Qatar. L’any 2017 deia: “Es cierto que no hay un régimen democrático, pero la gente es feliz. Están encantados con la familia real, llevan sus fotografías en el coche, les dan un sueldo por ser de allí, cuidan a sus ciudadanos…” Ara, el 2022, diu que el Mundial “dejará un legado muy fuerte para el país y para la región. Creo que es muy bueno que la cultura árabe se dé a conocer, creo que hay un prejuicio muy grande, ha habido mucha crítica hacia la cultura árabe.
La gente está viendo lo que es Qatar, que no es las críticas tan injustas que está recibiendo, y creo que la gente se llevará muy buen recuerdo del país. (…) Qatar es un país muy fácil para vivir: cómodo, acogedor y seguro”. Vegem l’empanada mental de l’entrenador. Qatar és una dictadura on no hi ha llibertat d’expressió, ni de reunió, ni d’associació, ni partits polítics. No hi ha dret a vaga i estan prohibits els sindicats. És un Estat masclista on les dones quasi no tenen drets i viuen en una situació espantosa, on estan perseguides les persones LGTBI i on no hi ha llibertat religiosa. Segons Amnistia Internacional, les treballadores domèstiques treballen 18 hores al dia sense festes setmanals i les vexen de totes les formes possibles. “Ens tracten com un gos”, diu una d’elles. En la construcció dels estadis de futbol han mort segons The Guardian, 6.500 treballadors. Xavi afirma que les crítiques són “molt injustes”.
Quan un periodista al·lucinat amb el que sent li repregunta, respon aïrat que ell ha viscut sis anys allí i sap del que parla. Vaja. A veure, Xavi quan era jove era un home assenyat arrelat a la terra. Estem veient aquests dies que o bé és molt limitat intel·lectualment i no s’assabenta de res o bé té una cara dura espectacular que mereixeria que els socis del Barça el fessin dimitir.
El que ens està dient Xavi és que va viure sis anys en un país i no es va assabentar de res de les espantoses condicions de treball dels treballadors semiesclaus que no tenen cap dret. Hi ha dos milions d’habitants dels quals només 250.000 tenen drets. Un apartheid brutal. S’ha de ser molt totxo. Viure en un país quan ets superric no et fa que t’assabentis de res si no vols.
Xavi és un exemple clar. Estic molt enfadat. Quan venien els turistes a Espanya durant la dictadura deien el mateix que Xavi. Que ningú protestava, que si parlaves amb els autòctons ningú et criticava la dictadura i que tothom era molt feliç. Què pretenien, que un antifeixista en la clandestinitat fotés a caldo la dictadura amb un foraster?
El problema de Xavi és que és un referent per a la societat i per als nens. El missatge que dona és que el que és important són els diners i que l’ètica és del tot secundària. A més, és un comportament antihumanista i classista. Els que guanyen milions no volen veure que els guanyen a costa de gent pobra. Té la síndrome d’Hibris i algú li hauria de baixar els fums. Quina barra!
