[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Re en contra de Messi ni re en contra de l’Argentina i els argentins, que realment havien pregat i esperat molt per aquest mundial, que realment tanca una carrera apoteòsica i que realment sembla que per justícia divina –si és que hi ha algun déu (que s’interessi pel futbol)– mereixia. Em sembla preciós que l’hagi guanyat i estic convençut que això hauria d’acabar amb el debat (que ja em semblava ridícul) de qui és el millor de tots els temps. Però el determinisme. El missatge perillosíssim implícit en la cultura del mèrit. Messi ha fet mèrits per aconseguir aquest mundial? Sí, Messi ha fet l’increïble per dur el seu equip a la victòria. Amb tot, és molt ingenu creure que només per això mereixia guanyar.
Sé que sono contradictori i vull que se m’entengui: tinc seriosos dubtes amb la idea que en veritat es recompensen els mèrits. Soc massa monsieur pessimisme si dic en veu alta la clamorosa veritat que és que generalment no guanyen els que més s’hi esforcen, sinó els que més cara tenen o els que són amics d’algú important o el fill del senyor amb aquell cognom? Messi podia haver fet més o menys mèrits, però és evident que no va guanyar perquè s’ho mereixia. Que s’ho meresqués i que guanyés són dos fets tan reals com independents l’un de l’altre.
I no parlo de la seva brillant participació en aquest mundial, que naturalment que sí que té alguna cosa a veure amb la victòria argentina, sinó de la seva no menys brillant trajectòria, dels anys gloriosos al Barça, dels ballon d’or, dels rècords, de tota la resta. A algun lloc he llegit que “el futbol l’hi devia”. I aquest és el determinisme de què parlo. El futbol, com la vida, com l’univers, com déu, com l’amor, com re, no deu re a ningú. És més, sembla que l’únic que porta a pensar en aquests termes són frustracions i decepcions. Així que prou. No ha passat perquè havia de passar, perquè el destí ho volia, perquè Déu és argentí (tot això he sentit). Ha passat i punt. I ara, amb perspectiva, és molt fàcil caure a construir una narrativa que justifiqui que les coses anessin com han acabat anant. Però no caiguem en el naïfisme de dir que ha passat perquè havia de ser així. Perquè la història no es cansa de recordar-nos que aquesta no és la lògica amb què el món opera.
