Alguns accidents provoquen les millors alegries de la vida. Com la viagra, que va ser inventada per carambola quan la farmacèutica Pfizer intentava crear un medicament per l’angina de pit. O com els amors que arriben per un encadenament successiu d’errors. En l’art, la pífia també pot embellir el resultat. La taca de pintura incontrolable que cau involuntàriament al damunt de la tela a vegades esdevé part de l’obra.
L’artista Gerard Torres Sanmartí (1987), doctorant de Belles Arts, investiga sobre aquests processos que es produeixen paral·lelament a la pràctica artística. Aquests errors o accidents, però sobretot un concepte anomenat “residus productius”. És a dir, treure profit artístic de tot allò que “ha sobrat” produint l’obra principal. Poden ser draps bruts, restes de pintura, estris inservibles, les proves erràtiques o qualsevol altra cosa que l’artista hi pugui donar una càrrega simbòlica. Sota aquest concepte, ha creat l’obra Espacio Sustrato, que dijous a les 19 h s’inaugura al Museu d’Art de Sabadell, on es podrà veure fins al 28 de febrer. Torres ha rebut una beca de la Fundació Guasch Coranty per treballar-hi durant un any.
Enmig de la sala del museu, quatre parets s’alcen amb una quadrícula que et submergeix en un espai semblant a un foli de llibreta o a la taula de treball d’un programa com Photoshop. És una tabula rasa. Un espai que pot encabir qualsevol cosa, on tot està per fer: “Representa un lloc on tot és fèrtil”, comenta el jove artista sabadellenc, equipat amb una granota ben bruta de pintura per ultimar els detalls de l’obra abans de la gran inauguració.
L’espectador es pot endinsar a l’interior de l’espai quadriculat, on hi ha quatre elements icònics d’un paisatge sota un fil musical d’ocells. I aquí és on entra l’elaboració d’art amb residus. La tenda d’acampada està feta a base de draps reutilitzats plens de restes de pintura, que Torres feia servir sobretot a l’aula de Belles Arts. “Només poden quedar d’aquesta manera una vegada utilitzats. Ni fets amb intel·ligència artificial quedarien així”, diu, per reivindicar el residu productiu. A la paret hi ha un quadre, que representa els estrats geològics d’una muntanya a partir de restes de pintura rascades dels cubells on el sabadellenc guarda esprais de grafiti. A més, ens trobem un arbre, la copa del qual està feta a partir de les cintes que s’han utilitzat per fer la quadrícula.
També hi ha un llac molt especial, fet a base de silicona de diferents colors, que remet al líquid residual que queda després d’utilitzar pinzells. I amb els peus a dins de l’obra, mirem el llac i ens hi veiem reflectits. Perquè també som això, nosaltres, l’aigua bruta que anem deixant a cada pinzellada.
/ VÍCTOR CASTILLO
