Entre l’ampla i variada programació teatral del calendari sabadellenc, Els pastorets de Folch i Torres suposen una convocatòria que sobrepassa les expectatives de moltes poblacions en assistència, nombre de funcions i simultaneïtat de produccions. De fet, pots considerar-se una tradició ben arrelada a la ciutat que entitats com el Teatre Sant Vicenç i Joventut de La Faràndula defensen anualment. El passat dissabte 24 de desembre, aquesta darrera va omplir la platea i bona part del primer pis amb un públic que ho va viure com una festa. I, a més, amb un altíssim percentatge no només d’infants si no també joves.
Com de costum el millor de la seva proposta rau en el gest, l’aparell visual i el ritme, a més de l’efectiva coordinació de més d’un centenar d’actors amateurs. En aquest sentit, cal reconèixer que tant l’escenografia i la il·luminació com l’esmerat maquillatge segurament posicionin aquesta producció com una de les més ben resoltes de les que es fan a Catalunya.
Sense gaire novetats respecte altres anys, el muntatge manté la dosis d’entretaniment i d’impacte sorpresiu, amb ambients com el del bosc, l’infern i Bethlem, que demostren detalls arquitectònics i de disseny hàbilment calculats. A més, la coordinació d’efectes de so, esclats de petards, nevades, boira, fum i el vestuari fantasiós i “monstruós” arrodoneixen la riquesa estètica del muntatge. No menys oportunes són la incorporació de música escènica (violí, flauta i oboè damunt l’escenari). O els cuplets crítics amb l’actualitat (a la política i la necessitat d’una sanitat pública de qualitat), l’últim dels quals va homenatjar al fotògraf sabadellenc i membre de l’agrupació teatral, David Bisbal.
No obstant, enguany es va copsar una tendència una mica histriònica en molts papers, dins els marges de la correcció. Hi va contribuir una megafonia i so a un volum massa alt, i la dicció cridanera d’alguns personatges que amuntegaven les paraules dificultant la seva intel·ligibilitat. Amb tot cal felicitar l’actuació dels rols principals i d’entre els secundaris, destacar la narració de Getsè (Cesc Rocamora), la lletania de Maria (Núria Frutos), el divertit Jeremies (Pol Viladomiu) i la convicció de Sant Miquel (Júlia Company).
Llàstima que el programa de mà, només consultable virtualment, no indiqui les dates d’actuació en el casos de doble repartiment d’alguns personatges en les vuit funcions programades. Quelcom que, rellegint les ressenyes d’anys anterior, segueix sense solucionar-se privant del testimoni i just reconeixement en cada funció per a cada actor que basteix aquest clàssic que demana una actualització i només se sosté com a tradició museística. En resum, cal aplaudir aquesta esforçada tasca col·lectiva que en acabar la tirallonga de representacions d’aquestes dates assoliran la quantiosa xifra de 2410 funcions. Poca broma.
