[M.Camps.R | Marta Ordóñez]
Les Unitats d’Emergència Social (UES) de la Creu Roja surten a repartir sopar i mantes a les persones que viuen a la intempèrie. En un recorregut de poc més de tres hores, estenen la mà a una trentena de persones que viuen al carrer, infrahabitatges o a cotxes. Son persones amb noms i cognoms, un passat i, esperen, un millor futur. Alguns d’ells no volen assistir al centre d’acollida nocturn per no perdre el racó de la ciutat on fan nit. O perquè ningú no els hi robi les mantes i els matalassos on dormen: “Ens roben les poques coses que tenim”, asseguren.
Ibrahim: “Soc paleta, però la meva salut està debilitada i no puc treballar”
La porxada de l’església de Sant Oleguer és el raser on l’Ibrahim descansa i dorm des de fa més d’un any, després de passar per diverses poblacions de l’estat espanyol, abans d’instal·lar-se a Sabadell.
Nascut al Marroc i paleta de professió, l’asma i una embòlia el van inhabilitar per a la professió: “La salut no m’ha permès continuar treballant d’allò que sempre havia fet. Ara, estic estudiant el català, per intentar trobar altres sortides laborals”, explica, mentre dona gràcies al Lluís, l’Alejandro i el Josep, alguns dels voluntaris de Creu Roja que el vetllen, proporcionant-li menjar i mantes.
Tot i les baixes temperatures d’aquests darrers dies, l’Ibrahim prefereix quedar-se a l’entrada de l’església, per por a ser robat i a perdre el seu lloc.
L’Ibrahim té ganes de xerrar, d’expressar-se, i quan se li pregunta si va viure amb alegria el paper de la seva selecció al Mundial de Qatar, assegura que “jo vaig a favor del bon futbol. No m’agrada que els futbolistes puguin guanyar tants diners, mentre altra gent té tan poc per viure”.
L’Ibrahim rep l’assistència de la Creu Roja / VÍCTOR CASTILLO
Abderraman: “M’agraden molt les llengües i m’agradaria ser professor”
L’Abderraman va venir a Espanya a finals de setembre del 2015, ara fa més de sis anys. Té trenta-dos anys i va néixer a Essaouira (Marroc), una ciutat costanera, molt famosa per les seves platges, que al cap de l’any rep milers de surfistes: “Vaig venir amb una llanxa, i després em vaig instal·lar a Sabadell. A Essaouira s’hi practica molt kitesurf”, reconeix.
L’Abderraman viu a la llera del riu Ripoll, a prop del pont del molí d’en Fontanet, on tot és fosc, sense ni tan sols l’enllumenat de la vía pública. Tot i les precàries condicions, el jove marroquí entén i s’atreveix a parlar el català. “Vaig a la biblioteca i a l’escola. Vull aprendre’l, perquè a mi m’agraden molt les llengües i m’agradaria, algun dia, poder ser professor de llengües”, assegura, mentre cuina a la barbacoa el sopar, per al seu company i el nouvingut, el Nil del Perú.
Ell tampoc passarà la nit a l’allotjament temporal, perquè qui sap si el dia de demà, la que és ‘casa’ seva, està ocupada o ha estat vandalitzada.
L’Abderraman viu a la llera del riu Ripoll / VÍCTOR CASTILLO
Rodolfo: “Visc a un traster, però podré tirar endavant i llogar una habitació”
Va arribar del Perú fa poc més d’un any, fugint d’amenaces greus i amb l’esperança de protegir el seu fill. Tenia una vida muntada, amb la seva feina i les seves rutines. Però la inseguretat el va fer emprendre un vol cap a Sabadell. Abans, però, ha passat per molts municipis, però aquí s’hi sent a casa.
“Hi ha molt bona gent a aquesta ciutat, els voluntaris són uns àngels caiguts del cel”, apunta. Tenia una vida muntada, però d’un moment a l’altre la vida el portava a pràcticament 10.000 kilòmetres de la seva llar. Treballa fent “una mica de tot” quan li ho demanen. Ho fa en negre, perquè no li queda un altre remei.
Agafa una mica d’aquí i una mica d’allà i intenta estalviar alguns calés per poder entrar a viure a un pis i mantenir el seu fill. “Ara visc a un traster que m’està deixant un amic, però amb esforç podré tirar endavant i llogar una habitació”, apunta.
Ara, viu a un traster, amb un matalàs com feia temps que no dormia. I és per això que ha declinat l’oferta de dormir a l’allotjament nocturn temporal. Ara bé: ha estat durant un any dormint a una furgoneta.
En Rodolfo, amb voluntaris de les UES de la Creu Roja / VÍCTOR CASTILLO
Javi i David: “Pensava que amb salut mai no em faltaria la feina. Ara, em falta la salut”
El David és autònom però està de baixa per malaltia, des de fa dos anys i poc. Cobra 527 euros mensuals, però entre tots els costos que ha d’assumir, li queden exactament 127 euros per a passar el mes, explica. “Sempre deia que si tenia salut mai no em faltaria la feina. Ara, em falta la salut”, lamenta. No dorm al ras, sinó a un cotxe amb el motor trencat i, per tant, sense la ITV en regla. La seva por principal és que, un dia que torni del centre diürn de Càritas, la Policia li hagi retirat el seu vehicle i no tingui on passar la nit.
En una situació similar es troba el Javi, que també viu a un cotxe, que sí que es pot desplaçar, des de fa vuit mesos. Cobra 532 euros al mes, una pensió per invalidesa, i sosté que fa tres anys que espera un habitatge de Vimusa. Tot el que pot estalviar és per a mantenir el cotxe. Però també està reunint diners per a llogar una habitació.
Tots dos reconeixen que la seva situació “no és la pitjor de totes”. En un escenari més crític es troba un senyor que detecten per primer cop les UES, i que viu a una plaça de Covadonga cobert per plàstics.
Un home sensellar dormint a una plaça del barri de Covadonga, cobert de plàstics / VÍCTOR CASTILLO
Al solar dels gats: felins i també persones
El solar dels gats, ubicat al polígon industrial del barri de Gràcia, no és només famós pel centenar de felins que hi viuen. Aixoplugats a l’interior d’una antiga fàbrica, entre brutícia, llençols per cobrir l’aire que entra per les finestres i alguns estris bàsics, hi viuen, com a mínim, tres persones.
La ruta forma part de la sortida de dimecres de les Unitats d’Emergència Social (UES) de la Creu Roja. Per accedir-hi, han de fer mans i mànigues. Un cop a dins, els reben dos homes procedents de l’est d’Europa. Un d’ells, especialment tocat de salut: “Pràcticament, no em puc moure, em fa mal el genoll”, relata al Lluís, un dels voluntaris.
Reben amb molt agraïment el menjar que els hi han portat des de la Creu Roja: una crema, una truita i un ‘panetonne’ sencer de postres per a cadascú. “Apa, ja tenim també per esmorzar”, exclama amb entusiasme un dels homes. Se senten una mica refugiats entre les parets de l’antiga nau, però és probable que en un temps ho hagin d’abandonar.
Segons la presidenta de l’Associació Solar dels Gats, Eva Fajas, el terreny ja estaria venut a un nou propietari que “voldria començar a explotar-lo com abans millor”. Aleshores, aquestes persones (i els felins) haurien de buscar una nova ubicació.
