[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Ara que ja fa unes quantes setmanes que publico opinió al diari, em sento legitimat per plantejar el dubte sobre si realment està bé que qualsevol persona pugui opinar de qualsevol cosa. I sense donar temps que se’t desperti el dimoni de la intolerància, lector, proposo el meu assaig de resposta: sempre que puguem distingir bé quan és opinió i quan és argument fonamentat. Amb això començo una sèrie de quatre articles que volen fer pensar sobre aquest tema.
El que més por em fa dels nostres temps i les xarxes socials és que qualsevol pot donar la seva opinió, i no només això, sinó que l’opinió de qualsevol imbècil pot convertir-se en tendència o, molt pitjor, en influència, quan l’imbècil en qüestió surt a portades de revistes o ha aixecat un parell de trofeus mediàtics o –els requisits cada cop són més baixos– ha sortit un parell de cops a la tele o ha fet qualsevol gilipollada o, vaja, té més de 3K seguidors.
No dic que els opinòlegs d’abans fossin més fiables per se, però sí que em sembla que el fet que haguessin de ser contractats per diaris i, sobretot, haguessin de posar les seves idees per escrit –sense faltes–, els feia una mica més fiables o, com a mínim –intueixo– això ja filtrava gran part dels imbècils disposats a fer pública la seva opinió.
I ojo perquè la democratització de l’opinió em sembla una boníssima notícia i que demostra que com a mínim en certs aspectes sí que hem superat el segle XIX, però el progrés en molts casos porta problemes. Pensareu en exemples històrics grandiloqüents com l’Holocaust o Hiroshoma o Txernòbil, però també hi ha exemples més prosaics i quotidians com ara l’abús dels combustibles fòssils (o problemes de merda i del primer món com haver-se de sotmetre a una tremenda infinitat d’opcions abans de poder seure al sofà a gaudir d’una pel·lícula o viure a una zona massa transitada o haver generat al·lèrgia a la fruita seca o intolerància a la lactosa –que és un problema més seriós que l’exemple de Netflix, però que no deixa de ser un problemet de privilegiat del primer món).
Que els imbècils tinguin via lliure per dir imbecil·litats –penso sobretot en allò que “el agua deshidrata” o en els terraplanistes– i que a sobre creïn tendència o siguin respectats per dir-les és la cara fosca d’una a priori bona notícia, que és la democratització de l’opinió.
