Aquest dissabte, 4 de febrer, es commemora el Dia Mundial del càncer. Roberto Vázquez va ser diagnosticat d’un tumor amb 67 anys. Ara, gairebé nou anys després, explica la seva experiència, que el va motivar a col·laborar activament amb l’Oncolliga.
Com va arribar el diagnòstic?
Va ser l’any 2014. Em vaig començar a sentir malament, diferent. La meva filla és metge i de seguida ho va intuir. ‘Ja veig per on van les coses’, em va dir. Em van fer una colonoscòpia i van detectar que hi havia cèl·lules canceroses. Tenia un limfoma, un càncer en el sistema limfàtic.
Què va venir després?
Quan detecten el càncer, em van comentar que em farien la quimioteràpia. En principi havien de ser unes cinc o sis sessions. Després de la primera, el càncer havia arribat al sistema digestiu, produint un desastre. S’havia d’aturar. S’havia trencat alguna cosa dintre meu i vaig tenir febre, havent-me de sotmetre a una teràpia intensiva. Em van intervenir per extreure’m tot el que havien de treure, però el càncer queda.
Com va ser el procés?
Vaig estar ingressat 36 dies, vaig perdre 12 kg i una vegada em van donar l’alta, vaig reprendre el tractament de quimioteràpia. En feia cada 20 dies. L’última va ser el gener del 2015 i aquí em veus, parlant amb tu. Ja han passat set anys, em continuo fent revisions, primer cada dos mesos, després al cap de mig any, i ara una vegada a l’any. Utilitzo més la bicicleta que el cotxe. Faig 5.000 km.
Estàs curat.
El càncer ha remès totalment. Però sempre s’ha d’estar a sobre. Té un rerefons genètic i ambiental, dos vectors que fan que es dispari. Podem o no tenir la càrrega genètica, però l’ambiental hi és. Per exemple, estar treballant dins d’una fàbrica d’uralita 10 anys, suposa augmentar el risc de patir la malaltia.
Com havies viscut el diagnòstic?
Ho vaig afrontar amb totes les pors. Com afronto ara la guerra d’Ucraïna. Amb les incerteses i la càrrega que acompanya la paraula càncer, sobretot per una persona que havia viscut 67 anys sense veure’l de prop. Mai hi havia conviscut. Sabia d’un veí o algú que el tenia, però per mi era una cosa llunyana, fins que em va tocar a mi. Li passava a la resta. Ni als meus, ni molt menys a mi. Ho vaig afrontar amb el temor que produeix això. La paraula. Però aquí estic. Hi ha un bagatge tecnològic i científic al nostre abast i no tenia més alternativa que afrontar-ho tal com venia.
Durant el tractament, t’adones de la quantitat de gent que ho pateix en el seu dia a dia. Perds una mica aquesta por a la paraula?
Hi ha molts canvis en el cap en poc temps. Almenys, així ho vaig viure jo. Vaig veure gent de diferent condició social, ètnica… I amb distinta sort. Sempre confiava en tot el que m’estaven fent. Veia que anava bé i que, a la llarga, tindria bon resultat. En un moment així, desenvolupes mecanismes mentals de defensa. Hi va haver modificacions en la meva personalitat i en la teva relació amb la gent que t’envolta. Jo hauria preferit transformar-me en una mosca i desaparèixer. Sé que volien ajudar-me, però no volia que em veiessin. Són reaccions en funció del bagatge personal. A mi em va passar això.
Hi ha un component també químic, d’assimilació del tractament per part del teu cos.
Per mi, el canvi més gran és psíquic. Físicament, saps que, si estaràs ingressat 40 dies menjant el que et donen a l’hospital i ficat en un llit, molt bé no t’anirà. Però el procés passa pel cap. Per com afrontes aquelles 24 hores, durant 40 dies, amb el teu cap. Potser algú ho ha viscut diferent. Ningú està preparat per afrontar un càncer. A ningú li ensenyen a l’escola ni enlloc com fer-ho. T’has de preparar en el moment.
Vas buscar ajuda psicològica?
Sí. Ho recomanaria a tothom. Fins i tot a qui pensa que no ho necessita. Ningú està preparat per això. Estàs preparat per tenir un impacte. Si xoques amb el cotxe, hi ha airbag i cinturons de seguretat. Però, per a un cop així, no. Ni tan sols tens informació prèvia del que et pot passar.
Ser voluntari de l’Oncolliga és una part més del procés de perdre aquella por?
Em vaig contagiar de la solidaritat que vaig trobar, tant a l’hospital com per part de l’Oncolliga. Em van oferir els seus serveis. Allà va començar tot. Jo mai havia col·laborat amb institucions personalment, involucrat en aquest nivell. L’esforç ara és aconseguir fons per enviar a investigació o ajuda per a gent que té menys mitjans o físicament ha d’afrontar la malaltia amb més despeses. És el que ofereix l’Oncolliga.
