MARC BASTÉ ALUJAS

Espinàs, amb permís de Benesey

[Per Marc Basté Alujas, editor del Diari de Sabadell]

No vaig conèixer personalment Josep Maria Espinàs i confesso que he llegit una part massa petita de la seva amplíssima bibliografia, a part dels seus articles a El Periódico, però tinc un record molt viu del primer cop que el vaig llegir: va ser el 1984, als 10 anys, a la biblioteca de Bàsica del Sant Nicolau, al carrer Jardí. Ho recordo bé perquè forma part d’una anècdota infantil que per algun motiu mai he oblidat i que devia tenir certa importància en la meva formació personal. 

El cas és que havia tingut algunes diferències amb el David, un company de classe, i la cosa havia anat pujant de to a mesura que passaven els dies. L’escalada de malentesos (ni el David ni jo en recordem els motius!) va acabar amb una mena de duel infantil a l’hora del pati a la biblioteca de l’escola, on després d’un breu intercanvi d’arguments, vam arribar a les mans i vaig acabar una mica malparat –ja llavors quedava clar que jo era molt millor amb els arguments que no pas amb els punys, per dir-ho així. Aquella trifulga, que malgrat tot va ser bastant innocent, va acabar al despatx de la directora del Sant Nicolau, la Laura Benesey, i en aquell despatx es van fusionar dos referents que m’han acompanyat tota la vida, la mateixa Benesey i l’Espinàs. 

La Laura (els alumnes li dèiem Laura, però la dimensió de la seva autoritat des de la perspectiva d’un nen de 10 anys era gegantina) ens va renyar, amb suavitat i dolçor, però amb una contundència moral inapel·lable, i ens va convidar a quedar-nos a la biblioteca després de classe per llegir Aprendre a conviure, de Josep Maria Espinàs, en l’edició que havia publicat Caixa de Sabadell el mateix any. Amb 10 anys i profundament avergonyit per haver decebut una persona que m’inspirava una autoritat tan aclaparadora, els valors de respecte, civilitat, bondat, comprensió i empatia que Espinàs explicava de forma tan planera van entrar directament a formar part de la meva consciència moral. Tant, que ho recordo com si fos avui.

La Laura Benesey i el Josep Maria Espinàs són dos exponents d’una generació de catalans que han deixat un llegat inabastable, i es fa inevitable pensar que moren sense successió. Ella, nascuda el 1926, va fugir de Barcelona el 1939 amb la seva família esquivant els atacs de l’aviació italiana, i va passar uns anys al camp de concentració d’Argelers, on va ajudar la seva mare a tenir cura dels infants allí reclosos. A la seva tornada a Barcelona, va dedicar la vida a l’ensenyament del català, en ple franquisme, i a la creació d’un model d’escola catalana moderna, laica i de qualitat. Va arribar a Sabadell provinent de la barcelonina Betània, per ser la directora del Sant Nicolau des de la seva fundació fins al 1989. Sempre recordo la seva mirada intel·ligent, autoritària i amorosa, curiosa i incisiva. Va morir el 25 de juliol de l’any passat.

Espinàs, contemporani de la Laura Benesey (nascut el 1927), ha estat un personatge cabdal de la cultura catalana contemporània i del rearmament moral i cultural de la Catalunya postfranquista. Sempre en segon pla, sense jutjar, va ser un savi, un gran observador que, discretament, sense pretensions ni protagonismes, va ajudar a forjar i difondre una idea de catalanitat cívica amb valors i arrels culturals profundes, progressista i moderna. Una catalanitat cívica que forma part dels fonaments morals de la meva generació –els nascuts a mitjans dels setanta–, i que ara més que mai caldria que en féssim bandera.

[Per cert, la rivalitat amb el David va acabar bé. Molt poc després d’aquell episodi obscur ens vam fer amics altre cop –qui sap si gràcies a les lectures compartides d’Espinàs–, i encara avui és un dels meus grans amics, com gran part del grup d’amics i amigues de l’escola Sant Nicolau, amb qui vam compartir classe des de ben petits fins els 18.]

Comentaris
To Top