Sigui dit per endavant, el Triquell em cau arbitràriament bé i tot el que faci serà més fàcil de comprar. Per fraternitat. Perquè és evident que pertanyem al club d’homes que sempre fem ulleres de pam i mig, una injustícia que ens fa viure sota la sospita de dur una vida desendreçada i plena de vicis.
Però, sobretot, des d’aquesta capelleta triquillista se l’aprecia perquè darrere de la seva estampa tantsemenfotista, potser forjada pel posat desacomplexat, hi ha un paio càlid que a l’acte de Festa Major organitzat pel Diari es va estar més de dues hores fent-se fotos perquè ningú marxés disgustat. I amb quina fermesa encaixava les abraçades de pop de les adolescents! Que són les mateixes que les de l’os, però amb ventosa i tentacles llargs.
Anem a tema. El des d’ara germà Triqui ha parit una delícia com CBD i espardenyes, amb què es planta enmig del panorama musical fotent la porta a terra d’una puntada de peu.
Al videoclip de la cançó vomita tot el que ha d’aguantar per ser artista. Hi apareix lligat amb cordes com un titella, copulant amb un televisor, anunciant productes absurds, amb el cap aixafat per una sabata… I sonen versos com, per exemple, “soc producte d’un mercat que ven humans”, “signar una papeleta va sotmetre’m a un tirà” o “callo, xupo, trago per tenir una nota final”. Tot sumat és una pixada sonora al sistema mediàtic i comercial que li ha fet de trampolí.
El Triquell exorcitza el seu pas com a conillet per Eufòria, tal com un dia Miley Cyrus va voler deixar de ser la mascota de Disney. Ho va confessar a la revista Elle: “Vaig voler deixar de ser Hannah Montana perquè em sentia ridícula. Quan vaig tenir relacions sexuals per primera vegada, vaig tenir la sensació de no voler-me tornar a posar mai més la maleïda perruca”.
El Triquell s’ha tret la perruca definitivament amb el nou tema, una declaració descarada de principis. Ve a dir-nos: cantaré el que em roti, el que senti que és sincer i, literalment, “no netejaré res que no sigui el meu cul cagat”. Un cavall troià petit en un sistema massa golafre. S’hi posi com s’hi posi, acabarà espremut com una taronja.
Però quina meravella! Algú sense embuts, que domina el verb, amb un so genuí i indie, que no cau en llocs comuns de porexpan ni cursilaries, i que canta així les seves veritats!
Germà Triqui, xucla tot el que puguis d’aquest sistema que detestes i que ja t’absorbeix. Deixa’t abraçar pel patrocini d’una bona marca d’esportives, enfunda’t dents d’or, si mai en tens necessitat. I si cal exercir el noble art d’eixugar-te el que vulguis, que sigui amb contractes discogràfics després de forrar-te.
