[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Sota la pluja, arbres, camí, silenci, vides llunyanes. Sense recança miro com el meu pas s’esborra.
No se m’ha acudit a mi, aquesta frase, sinó que és un fragment d’un vers de Salvador Espriu, aquell gran poeta al qual hauríem de tornar més sovint, excepte si estem una mica deprimits.
Quan érem petits, tots volíem ser astronautes, bombers o campions mundials d’algun esport, i aquest era un dels nostres grans somnis d’infantesa. Sempre m’he preguntat com és que no recordem el moment precís en què, per primer cop, fórem conscients que aquest somni no es compliria, que potser les nostres passes s’esborrarien darrere nostre, com si mai no haguéssim existit. Espinàs, que ens ha deixat fa uns dies, deia sovint, citant Brassens, que tots acabarem a la gran fossa comuna que és el temps. I si el gran Espinàs s’incloïa a la pila, on no serem els altres?
Per cert, que segons els entesos avui l’escala de preferències dels nens ha canviat, que ser astronauta o bomber està molt bé, però que s’hi han incorporat noves professions com ara youtuber, influencer o participant de La isla de las tentaciones. No soc capaç de formar-me una opinió sobre això, però qualsevol cosa que pogués formular seria sempre negativa, digueu-me boomer.
A l’antiga Roma s’homenatjava amb una gran recepció els generals que tornaven victoriosos de les campanyes militars. A la desfilada, rere el general, hi posaven un esclau que el seguia repetint-li tot el temps “memento mori, memento mori”: recorda que has de morir. Ho feien perquè no els pugessin els fums al cap; segurament per evitar-se l’emperador que algun d’aquests generals pensés que podia aspirar a alguna cosa més.
Els emperadors, en canvi, no tenien ningú rere seu recordant-los que ells també eren simples mortals. Amb l’elevat índex de morts “accidentals” que els caracteritzava, s’hauria pogut considerar una premonició de mal gust, que podem imaginar que gairebé sempre hauria acabat malament per a l’esclau. Ara que, amb perspectiva històrica, i vista l’egolatria infinita de molts d’aquests emperadors, potser una mesura tan senzilla com aquesta hauria pogut canviar el curs de la història.
I amb això tornem al començament, perquè voler perdurar, ser famós, que no s’esborri el meu pas, té a veure amb l’egocentrisme, tan propi dels nens, que es dilueix quan ens fem adults, sempre amb el munt d’excepcions que tots coneixem al nostre entorn. I dins de les excepcions, el col·lectiu dedicat a la política segueix sent avui, com ho ha estat sempre, un món amb una elevada concentració d’egòlatres per persona quadrada. Diria –que consti que és només una percepció meva a partir de la meva limitada experiència al sector– que com més allunyats estan de les seves arrels, de la seva professió (alguns no han tingut mai cap professió o no l’han exercida mai) i dels seus orígens, pitjor.
Potser ens hauríem de plantejar, ara que venen períodes electorals intensos, que es tornés a implantar aquest costum romà i que algú –no cal que sigui un esclau– acompanyés els electes als actes i a les inauguracions repetint-los, una vegada i una altra, que són simples mortals. Memento mori!
Podríem tenir diverses frases adaptades a casos específics, per exemple, en el cas d’aquells que han convertit la política en una professió i s’arrapen a la poltrona com la molsa a la roca, la frase podria ser: “Memento te, extra rem publicam, te nusquam mortuum cadere”*, recorda que, fora de la política, no tens on caure mort.
*La traducció l’he fet amb el Gúgel transleit, que jo, de llatí, no en sé.
