Per Josep Gordi Serrat, geògraf i col·laborador de Capital Natural
Els cursos fluvials tropicals són un capital natural de primera magnitud en l’àmbit planetari. En aquest text ens agradaria reflexionar al voltant de com el romanticisme ha condicionat la percepció que tenim d’aquestes importants artèries de vida.
Quan ens imaginem els grans rius tropicals com l’Amazones, l’Orinoco o el Congo, de ben segur que ens venen al cap persones navegant amb canoes o amb petits vaixells que connecten els diferents ports que hi ha al llarg del seu recorregut. Si pensem com devien ser aquests rius al llarg del segle XIX, possiblement, i en part gràcies al cinema, visualitzarem indígenes navegant amb les seves senzilles canoes, algun missioner i exploradors com Alexander von Humboldt o Henry Morton Stanley.
A principis del segle XIX, dos mesos després d’haver sortit de Caracas, Humboldt i el botànic Bonpland, acompanyats de quatre persones més, van arribar a l’Orinoco. La seva intenció era seguir aquest curs fluvial i endinsar-se per la selva per recollir plantes i prendre anotacions de tot el que passava davant dels seus ulls. En aquell moment, aquest sector del nord de Sud-amèrica era una terra ignota per a l’home blanc, tot i que era un territori prou poblat. Humboldt va quedar fascinat d’aquesta experiència i en va escriure: “Moltes veus ens fan saber que la natura respira”, i ell, que havia conegut les plantacions de canya de sucre a Cuba i la gran transformació del paisatge que generaven, digué de la selva que era una terra on “l’home no ha pertorbat el curs de la naturalesa”. D’altra banda, Humboldt admirà els pobles indígenes tant per les seves creences com per les habilitats que mostraven, que descobrí, i de les quals va parlar en diverses ocasions, servint-se d’intèrprets.
El 1871 van encarregar a Stanley una expedició pel centre d’Àfrica per localitzar David Livingstone, que havia sortit d’Anglaterra el 1866 i del qual feia anys que no es tenien notícies. Stanley va navegar pel riu Congo per endinsar-se al cor del continent africà i, finalment, va ensopegar amb Livingstone a la riba del llac Tanganika el 1871 mateix.
En els textos i les làmines dels Quaderns de la naturalesa, de Humboldt, en els articles periodístics, en els llibres sobre els periples de Stanley i Livingstone, també en els nous escrits al voltant dels parcs nacionals declarats a l’oest de Nord-amèrica o en la conquesta dels pols o les grans muntanyes, ens apareix una visió de la natura selvàtica, espectacular. Els pintors romàntics, com Caspar David Friedrich, Albert Bierstadt o Thomas Cole, van traslladar magníficament aquesta visió de la natura als seus quadres.
Centrem-nos ara en la realitat del riu Congo. Aquest curs fluvial té 4.700 quilòmetres de longitud, dels quals 1.750 quilòmetres són navegables; conseqüentment, és el novè riu més llarg del món. La seva conca representa una desena part del continent africà i a dins seu hi ha el segon gran pulmó verd del planeta, després de la selva amazònica. Tinguem present que el bosc tropical humit africà és un dels grans reservoris de biodiversitat i carboni del món. La densitat d’aquests boscos i l’orografia van fer que el riu Congo es convertís en una veritable autopista blava per endinsar-se en aquestes terres. Amb el pas del temps, i producte d’una deficient xarxa de carreteres, s’ha accentuat el fet que el riu sigui el canal de circulació més important del centre d’Àfrica.
Les narracions dels primers exploradors van ser la porta d’entrada d’altres europeus menys romàntics i més àvids de riquesa, com el rei Leopold I de Bèlgica, que va aconseguir que la major part del Congo fos de la seva propietat. Aquest fet li va permetre enriquir-se amb el comerç d’ivori, cautxú o esclaus.
Les expedicions dels exploradors europeus van topar-se amb grups d’àrabs que feien servir el riu Congo i els seus afluents per arribar als poblats indígenes i capturar els homes i dones més joves i més forts per encadenar-los i portar-los cap a ports de l’Índic o l’Atlàntic. Cal tenir present que a partir del segle XVI l’expansió de plantacions de canya de sucre pel continent americà va disparar la demanda de mà d’obra esclava. Entre els anys 1500 i el 1850 es calcula que quatre milions de persones de la conca del Congo van ser transportades a la força cap a Amèrica. Alguns historiadors eleven aquesta xifra a quinze milions extrets de tot el continent africà. Per tant, per les verdes aigües del riu Congo, malauradament, no només hi van circular les canoes dels nadius i dels exploradors europeus, sinó també les naus que transportaven milers d’homes i dones que van ser convertits en esclaus i traslladats a un altre continent.
Aquesta realitat amagada no és quelcom aliè a la nostra societat. Només cal assenyalar que l’any 2018 es va aconseguir treure del tram final de la Via Laietana l’estàtua d’Antonio López, primer marquès de Comillas de Barcelona, pel seu passat esclavista. Recordem que havia viscut al Palau Moja de la Rambla i que havia acollit el gran poeta Jacint Verdaguer sota el seu sostre. D’altra banda, el desembre del 2022 s’estrena a la sala Villarroel l’obra de teatre Amèrica, dirigida i interpretada per Julio Manrique, que també parla del passat esclavista d’una altra família catalana. El dramaturg Sergi Pompermayer, que l’ha escrita, s’ha inspirat en el fet que els principals mecenes del temple expiatori del Tibidabo eren famílies que s’havien enriquit amb el comerç d’esclaus.
Així doncs, i per concloure, el riu Congo és un capital natural de gran valor mundial que també amaga un trist passat del qual no sempre som conscients i que convé no oblidar.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
