L’Isaac té 48 anys. Quan en tenia 42, va patir un ictus que ha afectat la seva mobilitat. “El primer que recordo és despertar-me al Clínic i veure els meus amics a l’UCI. Un d’ells em va posar els auriculars amb un tema de Radiohead”, relata. Tots dos s’acostumen a saludar d’una manera especial amb la mà. I ell, des del llit, va respondre al gest: “no patiu, que és aquí”, va dir l’amic.
Després va arribar el procés de rehabilitació, que va tenir en l’Institut Guttmann un dels escenaris amb més impacte en el procés de recuperació. “Coneixes gent i casos que t’impressionen. Ens queixem per qualsevol cosa, però allà veus realitats que et fan canviar l’actitud. Primer et preguntes per què t’ha passat a tu. Després acceptes que et toca batallar per tirar endavant”, admet. “És una qüestió d’actitud. Aquí no hi ha herois”, resumeix.
La següent destinació va ser la Fundació AVAN de Sabadell, on encara hi va setmanalment. A poc a poc, ha anat guanyant autonomia. Actualment, quan surt al carrer, es desplaça amb una cadira elèctrica, acompanyat durant quatre hores al dia per la Luisa, molt més que una cuidadora amb vocació. A casa, on viu sol, s’ha adaptat a les noves circumstàncies. A fora, com constata durant la conversa amb el Diari, ha de ser un dels ciutadans que més percebi els canvis aplicats pel nou pla d’accessibilitat a la ciutat. Un instrument que identifica les barreres arquitectòniques i sensorials a la ciutat i en proposa solucions.
“No només som víctimes. També podem ser botxins”
El seu recorregut habitual parteix de la ronda Zamenhof i acostuma a dirigir-se cap al centre o l’Eix Macià. “No és un problema de mobilitat, sinó de la por que et genera haver de circular”, manifesta. “Jo me’n ric del Frank de la Jungla sortint a la selva a enfrontar-se amb cinquanta cobres. Jo al carrer haig de creuar amb la possibilitat que hi hagi algun conductor que vagi accelerat i se m’endugui per davant. O entrar en una plaça i que l’esglaó que hi ha estigui mal confeccionat i acabi sortint rebotat”, sintetitza sobre el sentiment que desperta desplaçar-se amb la cadira.
L’Isaac, durant el seu trajecte per Sabadell | Lluís Franco
L’Isaac agraeix cada petit detall o ajuda que rep quan alguna deficiència en una vorera entorpeix el trajecte. Recorrent amb ell la ciutat, és fàcil adonar-se dels múltiples obstacles i riscos. “Des d’un excrement de gos fins a unes caixes d’un repartidor en un espai on hi ha una rampa d’accés per a minusvàlids”, exemplifica. “Això suposa haver de parar, passar per un lloc que no és l’adequat, amb el risc de prendre mal o de fer mal un altre vianant. No som només víctimes, sinó que també podem ser botxins. Anem amb un element que pot fer mal a algú”, emfatitza sobre la importància d’un espai públic adaptat.
Entre les zones de la ciutat, diu, encara hi ha diferències evidents en matèria d’accessibilitat. “En general, Sabadell està bastant adaptat a les persones amb cadira de rodes. Però segur que hi ha ciutats que tenen més conscienciació en aquest sentit”, diu sobre la necessitat d’agafar referències d’alguns països on ha viatjat, amb elements urbanístics que faciliten la vida a les persones amb alguna discapacitat. Per la fisonomia dels carrers i la seva activitat, detecta, les zones que més problemes presenten són el Centre i la Creu Alta. “Però com diem els mortals, fins que no caigui algú important, no s’arreglarà”, remata amb to irònic.
Responsabilitat individual
Per reduir les adversitats en la via pública, li agrada parlar d’empatia. “Cal pensar una mica més en els altres. Imagina’t al teu pare, avi o àvia amb un caminador”, explica sobre com despertar la consciència ciutadana. Amant de la cuina i amb un sentit de l’humor àcid, l’Isaac comparteix la recepta per esquivar les traves als carrers: una gran dosi d’enginy. “Quan vaig començar a anar amb la cadira de rodes, una persona em va dir: ‘Isaac, a partir d’ara, el que cal tenir és imaginació per sortir dels problemes”, explica sobre com es veu obligat a maniobrar sovint.
L’Isaac, durant el seu trajecte per Sabadell | Lluís Franco
Un altre ingredient indispensable, assenyala, és tenir altaveu. Per això, demana un sistema més directe per participar i transmetre la seva percepció als serveis públics. Per exemple, per advertir que a un carrer hi ha un sot que pot ser perillós. Així, una bústia anònima, proposa, serviria per millorar l’accessibilitat arreu. “I no només per a la gent amb cadira de rodes o amb caminador”, remarca. En aquest sentit, el consistori sosté que el nou pla d’accessibilitat ha comptat amb la col·laboració de diversos agents, entitats i col·lectius de persones amb discapacitat per incorporar la seva perspectiva.
El document, aprovat aquesta setmana, inclou l’anàlisi de 327 trams de carrer amb 34 km de longitud com a zona d’estudi detallat, i un total de 2.769 trams de carrer que sumen 278 km de longitud com a zona d’estudi general. Però, més enllà de pilones, rampes, voreres o altres elements urbanístics, cadascú té també una responsabilitat individual perquè l’accessibilitat sigui una garantia per a tothom.
