[Per Pere Alavedra, enginyer industrial]
És habitual dedicar els primers mesos de l’any a fer propòsits, i tot i que ja és una mica tard, voldria animar-vos a fer el propòsit de ser, i fer, un món sostenible.
Per tant, us parlaré d’un tema que m’hi apassiona: la sostenibilitat, en el qual he treballat una bona part de la meva vida acadèmica, i molt més, quan el passat novembre, es va celebrar a Egipte la XXVII Conferència sobre el Canvi Climàtic.
Per això voldria que m’acompanyéssiu tot fent camí sobre la història d’aquest concepte.
El concepte de desenvolupament sostenible va néixer a l’informe de les Nacions Unides anomenat el Nostre Futur Comú, de l’any 1987, conegut comunament com a Informe Brundtland, per ser el nom de la presidenta de la comissió que el va redactar. Que diu: “Està en mans de la humanitat fer que el desenvolupament sigui sostenible, per assegurar que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les futures generacions per satisfer les pròpies”.
Va ser a la Declaració de Rio sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament Sostenible, del 1992, que el definí de forma més concreta quan digué: “Per al desenvolupament sostenible s’ha d’assolir l’equilibri entre les diferents parts: ambientals, socials i econòmiques, totes elles han d’existir, i haurà de ser: ambientalment assumible, econòmicament viable i socialment equitatiu.”
Aquí rau la complexitat i dificultat del problema. Els francesos han traduït el concepte com a desenvolupament durable, el primer que cal tenir clar és que estem parlant de desenvolupament, en cap document es parla de decreixement o empobriment, és a dir, que satisfà les necessitats presents, això sí, amb l’objectiu clar de no comprometre les necessitats de les generacions futures.
Molt sovint, i de forma especial aquí a casa nostra, des d’un principi se’n va fer una lectura esbiaixada assumint un especial relleu el pilar ambientalista, a la vegada que és cap i disminuïen els altres dos pilars: l’econòmic i el social.
Gestionar la complexitat és difícil, és més senzill viure tot pensant que les coses són com voldrien que fossin i no com són. Per sort, el món científic treballa per donar resposta als reptes formulats. Per la seva dificultat, sovint és refusada la visió holística pels ambientalistes.
Donem un cop d’ull a l’hemeroteca i cerquem els mots: ambiental i sostenible, veurem que en una gran majoria dels articles, especialment a casa nostra, els presenten com a sinònims, quan en realitat no ho són, ja que la sostenibilitat comporta no sols l’aspecte ambiental, sinó també la viabilitat econòmica i l’equitat social.
Per tant, quan parlem d’un Sabadell sostenible, ens hem de preguntar: som bons avantpassats per als sabadellencs del futur? Deixarem un Sabadell pròsper amb una economia més igualitària justa i solidària?
En conseqüència, caldrà pensar: què hem de fer per tenir un Sabadell pròsper econòmicament? Per tenir un Sabadell equitatiu socialment? I quan tinguem les respostes ens haurem de dir: i això cal fer-ho ambientalment assumible.
Ens agrada anar de pessimistes. El pessimisme és més cofoi que l’optimisme, i molt més al nostre país, on l’enveja és el pecat capital per excel·lència. Ens agrada més mirar quants en portem al darrere, que treballar i esforçar-nos per atrapar els que tenim davant.
El pròxim mes de maig tenim eleccions, hauríem de demanar a les forces que concorrin a l’Ajuntament que no ens expliquin el que voldríem que fóssim. Sinó les solucions que aporten per dur el PIB per habitant de Sabadell del 69,2% actual a la mitja catalana.
Portar el PIB per habitant de Sabadell a la mitja catalana no es fa des de la comoditat d’un despatx o encarregant el programa a una agència. Cal estudi, esforç, conèixer i acceptar les mancances de Sabadell i posar-hi solucions per superar-les. Per això, com deia Edison, cal: “Un 1% d’inspiració i un 99% de transpiració”.
S’ha de partir de les coses com són, seguir els passos d’altres poblacions, algunes veïnes, com Cerdanyola, Granollers, Sant Cugat. No copiant, sinó inspirar-nos en elles.
La feina no és fàcil; però sí apassionant.
M’agradaria poder escriure d’aquí a quatre anys que el PIB per habitant de Sabadell està a prop de la mitja catalana. No ho dubteu, això seria el punt més solidari i sostenible, i els més beneficiats serien els sectors més desafavorits de la nostra ciutat.
Nota de l’editor: aquest article hauria d’haver-se publicat abans de “Riquesa i societat”, del mateix autor, però per error vam invertir l’ordre de publicació. Ho lamentem, i els convidem a visitar la web del Diari per retrobar l’article i llegir-los en l’ordre correcte.
