Oci i cultura

Talaiots i vallesans: Mezquida i la Simfònica del Vallès

Orquestra Simfònica del valles

La formació va interpretar peces de Leonard Bernstein i Duke Ellington, diumenge a la Faràndula

L'Orquestra Simfònica del Vallès, en concert diumenge a la Faràndula / DAVID CHAO

Marco Mezquida i Orquestra Simfònica del Vallès. Víctor Pablo Pérez, director. Obres de Bernstein, Ellington, Mezquida. Teatre de La Faràndula de Sabadell. 26-3-23.

Són unes quantes les estrenes protagonitzades per l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) les darreres temporades. Algunes, tan honorífiques com la del juny de 2021 al Palau de la Música Catalana quan presentava mundialment la darrera obra simfònica de l’emblemàtic John Williams (1932): la patum dels darrers seixanta anys en el camp de les bandes sonores musicals pel cinema.

Diumenge passat, l’OSV tornava a estrenar una obra, en aquesta ocasió al Teatre la Faràndula. En aquest cas, el Concert per a piano i orquestra “Talaiot” de Marco Mezquida (Menorca, 1987), una de les figures més rellevants del panorama jazzístic i la improvisació a casa nostra. En homenatge als monuments prehistòrics de Mallorca i Menorca, la seva primera composició simfònica respon a un esperit obert, captivador, més suggestiu que emocionant.

Al llarg de 45 minuts, juga amb bones idees i efectes ben trobats com a matriu rítmico-tímbrica i textural d’una composició que no és una suite. Més aviat es tracta d’un ample poema simfònic en què el piano funciona com a solista, però també s’integra en el conjunt instrumental sense perdre autosuficiència i combinant el rol de “per a piano i orquestra” i “per a orquestra amb piano”. Fins i tot, en passatges en què caldria revisar i reequilibrar les textures i les dinàmiques per a no quedar ofegat, encara que la seva particel·la dupliqui parts de l’orquestra. Igualment, en seccions prolixes en un desenvolupament que caldria condensar en favor d’una direcció discursiva més clara i menys erràtica.

Amb un tractament amarat de minimalisme –sobretot, en els acompanyaments-, de girs procedents del New Age i del llenguatge neoromàntic i cinematogràfic, l’obra és molt accessible, comunicativa i esquitxada puntualment d’efectes ètnics. Per exemple, quan manipula les cordes del piano dins la caixa harmònica buscant emular el timbre del cymbalon, en un passatge que podria ser equivalent a les pretèrites cadències.

D’altra banda, en l’orquestració de Francesc Llompart i del propi Mezquida destaquen sonoritats expansives, ben harmonitzades i magmàtiques. L’OSV les va resoldre amb unció, molt ben preparada per Víctor Pablo Pérez, en perfecte connivència amb el pianista i els seus passatges a solo improvisatoris. A destacar l’inici molt prometedor (6 minuts d’introducció tel·lúrica) i una conclusió èpica, afirmativa i que apunta a Rachmaninov, però queda interrompuda per una codetta contrastant per evitar l’estracanada galerista.

La implicació i energia captades i recompensades amplament pel públic van motivar dos bisos: un fragment central del Concert i una paràfrasis sobre la cançó Libre que cantava Nino Bravo. Amb ella, Mezquida va fer gala de registres, variacions, puntuals inflexions jazzístiques i textures densificades amb superposicions de fins a tres veus com un autèntic jazzmen, de fantasia desbordant i esperit no gaire allunyat dels recitals del Franz Liszt jove: com a virtuós del piano, com a difusor del repertori popular, com a improvisador i com a reinterpretador de clàssics de tota mena.

A la primera part del concert, l’OSV i Víctor Pablo Pérez van enfocar l’obertura Candide i la suite de West Side Story, de Leonard Bernstein, amb bon so de conjunt, sense paroxisme ni el vertigen rítmic d’altres batutes –començant per la del propi Bernstein-; però amb els efluvis de sensualitat i fluïdesa reposada que dona aquella saviesa temperada que transmet el director burgalès.

Enmig, Sophisticated lady, de Duke Ellington, embalsamava l’atenció amb un tractament romantitzat per a orquestra de corda i celesta de l’essència sensual i jazzística idònia a l’estampa nocturna assimilable a altres peces que en aquest línia han ofert els vallesans com l’Andante moderato del Quartet per a cordes en sol major, de la compositora afro-americana Florence Price. És a dir, petites troballes que amplien els horitzons dels melòmans clàssics gràcies a programes atrevits, hàbilment variat i que responen a ferma consciència artística.

Comentaris
To Top