FOTOS / AHS (Marçal Ballús Bertran / Francesc Casañas Riera)
En el transcurs de 370 anys, el mateix indret de la ciutat ha acollit el Convent dels Pares Caputxins –convertit l’any 1835 en una lamentable ruïna–; anys més tard, l’Hospital i Casa de Beneficència i la Casa de la Caritat, i, en darrer lloc, una plaça pública dedicada primer al batlle Marcet i des del maig del 2019 a les dones del tèxtil.
Antoni Bosch i Cardellach explica que el 24 de febrer del 1645 el Consell del Comú de la Vila va aprovar la fundació d’un convent de caputxins. Aquesta va ser la sisena i definitiva ocasió de fer venir els caputxins a Sabadell. Ja s’havia proposat anteriorment sense èxit.
Entrada pel carrer Convent de la Casa de la Caritat. Hospital antic, després Casa de Beneficència. Gener 1904
El 21 de maig del 1645 es va plantar la creu al camp on s’havia d’edificar el convent i el 22 de maig del 1646 es va celebrar el solemne acte de col·locació de la primera pedra en presència del rector Antoni Centena, del vicari Joan Rexac i d’altres personalitats. El lloc triat per aixecar-hi el convent fou el conegut com l’Espirall de les Fonts, situat dins la parròquia i el terme de Sabadell, però al nord i una mica allunyat de la vila. El terreny era propietat de la vídua Eulàlia Ribatallada, a qui se li va comprar. Aquella ubicació va donar nom, amb els anys, als carrers de Sant Francesc i de Convent. Les obres van durar set anys. La comunitat s’hi va instal·lar l’any 1653 i el 3 d’octubre, vigília de Sant Francesc, patró de l’Ordre i a qui estava consagrada, es va inaugurar l’església.
Sabem també per Joan Alsina i Giralt les vivències i les vicissituds de la comunitat dels caputxins, que moltes vegades quedaven enmig de les, sovint, difícils relacions entre el Comú de la Vila i els Preveres de la Parròquia de Sant Feliu. El pitjor moment dels caputxins el van viure, però, l’estiu del 1835, quan van haver de fugir del convent amb el risc de perdre la vida.
Vista del pati central de la Casa de la Caritat. Entre 1930 i 1933
L’anticlericalisme originat per la primera Guerra Carlina va fer estralls l’estiu del 1835, quan va crear un anticlericalisme visceral i violent, amb crema de convents a Reus el 23 de juliol i a Barcelona el 25, dia de Sant Jaume.
A Sabadell, el 27 de juliol es va reunir l’Ajuntament, sota la presidència del batlle Pere Turull, per donar salconduits als pares caputxins per tal que ningú els pogués impedir la fugida, atesa la situació crítica que els tocava viure. Aquell mateix dia, el convent va cremar com una teia, però tothom ja havia fugit. El prevere Josep Prat va escriure: “El 27 de julio quemaron y destruyeron el convento de Capuchinos de Sabadell, habiendo por pretexto hacer venir los alborotadores a los milicianos de Sant Cugat que juntos con los de esta villa fueron a pegar fuego sin que la autoridad débil pudiese impedirlo; pero no hubo ninguna desgracia pues los frailes ya se habían ido dos días antes”.
Entrada a la Casa de la Caritat, hi consta el nom Casa de Beneficència. Any 1930.
De l’edifici del convent no en va quedar pràcticament res, tant sols una sensació de lamentable ruïna que va durar alguns anys. Tot seguit, hi va haver un estira i arronsa entre l’Ajuntament i les autoritats militars. L’Ajuntament volia edificar-hi un hospital i els militars una caserna. Al final s’imposà la idea del consistori, la petició fou feta l’any 1854 i va ser concedida del novembre del 1855.
El 30 de novembre del 1856 es va inaugurar l’edifici de l’Hospital i Casa de Beneficència. Aquell dia es va fer el trasllat dels avis i els pàrvuls a la nova casa en solemne processó amb el Santíssim, acompanyat de l’Ajuntament, comunitat religiosa, corporacions i persones distingides de la vila. Al cap de poc, també hi foren instal·lats els malalts de l’hospital. Així, va funcionar fins a acabar el segle XIX i bona part del XX.
Casa de la Caritat de Sabadell. Publicada al Portafolio Anunciador de Sabadell. Any 1898
Al cap dels anys, amb la construcció, a la zona anomenada el Taulí, de la Clínica Nostra Senyora de la Salut (coneguda popularment com els Eucaliptus), l’Hospital i Casa de Beneficència va anar deixant les funcions hospitalàries per esdevenir, tan sols, la Casa de la Caritat. A més, el projecte de construcció del pavelló denominat Residència Albada comportaria el trasllat de tots els serveis de l’edifici de la Via Massagué al Taulí, deixant la Casa de la Caritat sense utilitat. L’any 1963, l’alcalde Llonch ja parlava de traslladar tots els serveis de la Via Massagué al Parc Taulí i així poder vendre el terreny per ajudar a pagar la nova residència.
L’Hospital i Casa de Beneficència s’havia d’enderrocar per construir-hi un bloc d’habitatges de categoria amb una part del terreny enjardinada. L’abril del 1969 l’alcalde Borrull va donar compte d’haver-se adjudicat el solar que resultés de l’enderrocament a una entitat bancària per valor de dinou milions de pessetes.
En veure que es perdia una oportunitat de dedicar aquest terreny a zona verda, en una ciutat tan mancada d’aquests espais, la ciutadania, en especial un grup de dones decidides i convençudes, va promoure una àmplia, forta i convincent protesta, que va escampar per tots els mitjans de la ciutat. L’Ajuntament va fer marxa enrere, va retornar els diners a l’entitat bancària i el solar va ser convertit en una plaça dedicada a l’alcalde Marcet i, des de maig del 2019, a les dones del tèxtil.
