[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
A finals de la dictadura va aparèixer a Sabadell Ole Thorson (1941-2023, recentment traspassat) i va redactar, per encàrrec d’un gruix d’associacions de veïns, l’estudi de trànsit i alternativa al projecte de Scalextric que ha estat la Gran Via. Aquestes associacions, que per primera vegada es coordinaren a escala de ciutat, germen de la posterior federació veïnal, encapçalaren una gran lluita urbanística de ciutat, la primera general. Thorson arribà de la mà del despatx d’arquitectes Sauquet-Pedragosa-Valls. Aquell jove d’uns 32 anys, i danès, nòrdic per a més insòlit, era enginyer de tràfic. Avui diríem trànsit o, segurament, de mobilitat.
Era una enginyeria de la quotidianitat, del moviment de les persones, lluny del ciment i del ferro, enginyeria dels hàbits i l’organització, de la vida ben portada. Representava tot una subversió de paradigma en un moment de profund canvi. Amb les associacions de veïns vam valorar com una novetat immensa aquella actitud i capacitat.
I, des de llavors, per sempre més, Ole Thorson s’ha mogut en aquest camp social que parla de recorreguts a peu, de parades de bus, o que ironitzava de la misèria d’equipar-les amb sòl pal palplantat a peu de carretera. Han estat cinquanta anys de mestria socialment responsable.
El seu estudi de la Gran Via va ser un cop fort a alcalde i regidors franquistes. Demostrava que la Gran Via podia funcionar amb pràcticament un o dos carrils per sentit, alliberava immensos espais verds i refeia la quadrícula de l’eixample. La batalla es va perdre i cinquanta anys després continuem al mateix lloc, pendents de reduir secció i fer millor aquest espai.
Recordo que hi ha haver un sonat i picat debat a la Fundació Bosch i Cardellach, en el qual la confrontació tècnica va ser de màxims perquè aquell jove capgirava de rel tota la tecnocràcia del govern municipal. Subvertir el franquisme amb un model de nova ciutat es demostrava possible i bandera de futur. El treball d’Ole Thorson el vam il·lustrar amb imatges urbanes, es va exposar i reproduir i assentava l’alternativa municipalista en clau democràtica en plena lluita pel seu assoliment, encara en vida del dictador. Aquella lluita municipalista era també lluita per la llibertat. I amb aquella vitalitat, ell es mantingué en el mateix esperit jove i com a gran professional. Aquell encontre el recordo com una marca a un alumne per part d’un mestre. Una anticipació de cinquanta anys a una mirada ara ja molt més present.
