[Arnau Bonada, Economista, president de la Xarxa Onion i vicepresident segon del CIESC]
La història de la prohibició del pinball als Estats Units és força desconeguda i interessant. Aquesta màquina recreativa es va popularitzar als bars d’arreu del país des de principis del segle XX. Com a reacció, va sorgir un moviment social que l’acusava de malencaminar el jovent: cap al joc, la beguda i la mala vida en general. El fet que els principals fabricants fossin de Chicago, a més, relacionava aquest entreteniment amb la màfia.
Finalment, durant la Segona Guerra Mundial, el pinball es va prohibir a molts estats. Als arguments morals, es va afegir que les autoritats el consideraven un malbaratament de materials per a la indústria armamentística. D’aquella època, són icòniques les fotografies de la policia de Nova York requisant pinballs i destrossant-los a cops de porra al bell mig del carrer.
La prohibició, encara que sembli mentida, va prolongar-se fins a finals de la dècada dels setanta. A Nova York, en unes mediàtiques sessions, un apassionat del joc va demostrar davant d’un tribunal que no es tractava d’un esbargiment d’atzar, sinó d’habilitat. A partir d’aquí, es produeix l’auge d’aquesta màquina recreativa, que aquí coneixem sobretot a partir dels anys vuitanta.
Em resulta una paradoxa meravellosa que, fins fa relativament poc, la societat prohibís un joc tan aparentment inofensiu com el pinball; mentre que, avui dia, proporcionem de manera generalitzada i totalment acrítica smartphones als nens quan comencen l’institut. Uns dispositius a través dels quals obtenen un accés total i incontrolat a la pornografia, les apostes, l’exposició a xarxes socials o la desinformació a través de les fake news.
Quotidianament, quan surto del despatx al migdia, observo nens solitaris que surten de classe, mòbil a la mà, hipnotitzats per la pantalla petita. No s’adonen de res del que succeeix al seu voltant. Com malenconiosos personatges extrets d’un quadre d’Edward Hopper.
L’acció de passejar no és només un plaer, és gairebé una manera d’entendre la vida. Els peripatètics grecs, Robert Walser, Goethe, Joyce o el més proper Espinàs… què hauria sigut d’ells si, caminant per carrers, camins i avingudes, la seva mirada hagués restat presonera d’uns pocs centímetres quadrats de cristall líquid?
Nois i noies, alceu el cap! No deixeu que us arrabassin l’horitzó.
