[Àngels Folch i Borràs, Membre de Llengua i República i de la Taula Sabadellenca per la Llengua]
Subtitular en castellà un vídeo o traduir sempre al castellà els escrits dels polítics catalans és una mostra de respecte envers els ciutadans que viuen a la ciutat o una manera de fidelitzar vots o d’amagar el català? Claríssimament, és una manera de fidelitzar vot, és a dir, una mesura de propaganda. Si respongués a una mostra de respecte, caldria subtitular els vídeos en les diverses llengües dels ciutadans que actualment viuen a la ciutat (com per exemple l’àrab, el xinès, l’urdú, el romanès, el portuguès… (6.186 marroquins, 1.606 romanesos, 1.578 xinesos, 1.045 pakistanesos…) o és que aquests ciutadans no mereixen el mateix respecte que els que parlen castellà? Per què s’és empàtic amb els que parlen castellà i no amb tots? Hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona?
Ser educat i empàtic amb els andalusos, extremenys, castellans o riojans que viuen a Sabadell, fins i tot amb aquells que fa anys i panys que hi viuen, però que continuen parlant castellà —cosa que indica que no s’han integrat a Catalunya, que fan la seva vida a banda, al marge de la societat catalana. I el que és més preocupant i greu és que s’està transmetent el missatge que el català no és necessari per a viure a Catalunya. És a dir, que no es considera el català com la llengua comuna de Catalunya, com la llengua per defecte i, per tant, s’està consolidant i cronificant dues comunitats lingüístiques a la nostra ciutat, la catalana i la castellana, i excloent, de manera vergonyant, una part de població que la seva llengua familiar i d’origen és el xinès, l’amazic, el francès, l’àrab, l’estonià o tantes i tantes altres llengües que actualment són presents a la nostra ciutat. Fent això, de facto, es continua considerant immigrants els castellanoparlants encara que faci 30, 40 o 50 anys que viuen a la nostra ciutat o fins i tot aquells que ja han nascut a Catalunya però que la seva llengua familiar continua sent el castellà, i a més a més ignoren i menystenen aquells que han vingut d’altres estats i que tenen una altra llengua materna.
Tots els que viuen a Sabadell de fa anys però continuen ignorant la llengua del país on viuen també es continuen considerant a ells mateixos immigrants. No s’és immigrant tota la vida. Ets immigrant quan marxes del teu país i decideixes viure de forma permanent en un altre, però quan ja fa un cert temps que hi vius, hauries de deixar de ser immigrant per passar a formar part de la societat on has decidit viure. I això no està renyit amb preservar els teus orígens com ho demostren catalans de diversos orígens com per exemple Matthew Tree, José M. Clavero, Simona Škrabec, Marcela Topor, Najat El Hachmi, Rosario Palomino, Albano-Dante Fachín o Stefano Maria Cingolani, que han decidit viure a Catalunya i que tot i mantenir els seus orígens han adoptat el català com a llengua de comunicació social.
El que no és gens normal és que la segona i tercera generació continuïn considerant-se membres d’una comunitat diferent de la comunitat on viuen. Quan passa això, vol dir que el país on viuen és un país ocupat, la llengua del qual és menystinguda, ignorada i subordinada. Acollir, integrar, ser empàtic amb els nouvinguts implica d’entrada compartir amb ells la nostra llengua. Voler viure i formar part de la societat catalana implica utilitzar el català a la vida social i comuna de la ciutat. Com es pot dir “yo soy catalán” i dir-ho en castellà? És un oxímoron que només es produeix a països ocupats. Si vols ser català, parla català. Si vols acollir, dona’ls la teva llengua, no els l’amaguis, parla’ls en català, fes que els sigui necessari!
