Aquest dimarts s’ha celebrat l’1 de maig, un dia que reivindica els drets i les llibertats del treballador. És un dia festiu, amb tocs reivindicatius, que també ens serveix per reconèixer la nostra pròpia feina, cosa que ens ocupa moltes hores al dia. El treball, sigui autònom o assalariat, sol ser una font de realització personal, a banda de representar un suport econòmic. No és una manera de viure, senzillament forma part de la vida.
Volem aprofitar aquestes línies per deixar per escrit algunes reflexions sobre la realitat actual de la feina. La primera és la nostra preocupació per la precarització, especialment entre els més joves. Segons les dades oficials, el 45% dels espanyols d’entre 16 i 29 anys cobren menys de 1.000 euros i només un terç percep més de 2.000 euros per la feina. Això es produeix en un context d’inflació, de manera que si la dada ja de per si és alarmant, encara ho és més perquè el preu de la benzina, de la llum o fer la compra no és el mateix ara que fa un any. Així mateix, hem de ser conscients que estem davant d’una realitat laboral canviant. Els processos d’automatització i el desenvolupament de noves tecnologies, fonamentades en la intel·ligència artificial, ens porten cap a un escenari nou en què sortiran noves feines i altres, simplement, passaran a la història.
Per tot això cal estar preparats. Fa falta més oferta de formació (a totes les edats) perquè aquells que tenen feina puguin créixer professionalment i per donar una sortida a les persones a l’atur. Cal canviar la dinàmica de l’ocupació i la fiscalitat del treball –fer que l’empresari senti que generar un lloc de treball és positiu, que tingui incentius per fer-ho, i que no el percebi com un llast–. I, sobretot, hem d’arribar a temps a la cursa de les tecnologies i les noves professions. Aprofitar-ho. Qui sap si això també pot ser una oportunitat per als sabadellencs.
