Oci i cultura

Essència clàssica i resultats entusiasmants

L’OSV va oferir un programa amb obres del Classicisme entre les quals hi havia una de la compositora Marianne von Martines

Obres de Martines, Mozart
Sara McElvary, viola. Julian Rachlin, violí i direcció musical. OSV.
Teatre de La Faràndula de Sabadell. 14-5-23.

Amb el violinista Julian Rachlin en la doble funció de solista i director d’orquestra, la Simfònica del Vallès va actuar a la Faràndula amb tres obres del Classicisme presentades en el format habitual d’obertura, concert per a solista i simfonia. Per elemental que sigui, aquesta és una fórmula efectiva i atractiva per a concerts tradicionals que s’alternen amb formats més innovadors amb què l’OSV fa més d’una dècada que sorprèn l’audiència. En aquest sentit, a més, l’eix mozartià posava en un règim necessari a l’audiència davant la sobreabundància de programes amb obres del Romanticisme de la majoria d’orquestres. Encetat per una Simfonia en Do major de la compositora Marianne von Martines (1744- 1812), una compositora que voldríem retrobar en altres ocasions, el concert va estar dominat per la claredat conceptual tant del discurs com la resolució tècnica per part de Julian Rachlin com a director. Per exemple en les gradacions dinàmiques i petits contrapunts en els plans sonors dins l’estil galant d’una composició abordada amb una trempera que l’acostava més a l’Sturm und Drang que a l’estil sensible postbarroc a l’Allegro spiritoso.

I és que l’audició en directe de l’obra de Martines reafirma la impressió de les ocasionals obres difoses en disc durant les darreres dècades: no té res a envejar a figures de l’anomenada Escola de Mannheim ni altres contemporanis, i destil·la l’assumpció del Classicisme primerenc italià combinant l’estil galant i sentimental, varietat de color i línies melòdiques ornamentades. La Simfonia núm. 41 “Júpiter” de Mozart, dirigida de memòria, va discórrer per un plantejament semblants i coherent, definint amb un clar contrast de tempo i caràcter els temes de les estructures sonatístiques dels moviments extrems: un desenvolupament tens i impetuós del primer; agilitat exultant del quart –amb seguretat en els desestabilitzadors fugats- i enfocant les reexposicions i les codes d’ambdós moviments com a enèrgiques síntesis resolutives. A més, va saber amb efectes agògics sorpresius: accents marcats sense violència i amb la dosis necessària de força rítmica, amb intenció en les intervencions de segones veus melòdiques, els canvis de tessitura sobretot amb les entrades del registre greu. A destacar el bon treball de la secció de vents (fustes i metalls) en les intervencions individuals, en els diàlegs i les conjuncions a com a coixí harmònic.

El director i solista, Julian Rachlin, saluda el públic / AINA TORRES

En els moviments centrals, Rachlin obria perspectives i evidenciava connexions de construcció i evolució de la Júpiter cap al segon moviment de la Cinquena de Beethoven, malgrat que la simfonia de Mozart no té l’èpica i no surt dels trets de l’estil galant, serenatístic i de nocturn. Igualment al tercer Rachlin va combinar el caràcter de minuet amb l’scherzant albirant-s’hi Beethoven.

Abans del descans, la Simfonia concertant per a violí, viola i orquestra K.364 de Mozart va reunir al director violí en mà amb la viola de Sarah McElvary en un duet solista magníficament compenetrat en la recerca dialògica de les seves intervencions amarades pel refinament i l’elegància amb una remarcable construcció d’arcs cantables. Al final, aplaudiments i satisfacció del públic, que no va acabar d’omplir la Faràndula cap a uns músics que segueixen demostrant, almenys dues virtuts: encertar amb els seus directors i solistes convidats; i rendir a alt nivell enmig d’una  agenda atapeïda i diversos projectes.

Comentaris
To Top