Oci i cultura

Albert Guinovart i piano, una sessió antològica al Teatre Principal

El pianista i compositor Albert Guinovart, en una imatge d'arxiu

El pianista compositor català va oferir un dels recitals més espectacular i exigents que es recorden els darrers anys a Sabadell

El pianista i compositor Albert Guinovart, en una imatge d'arxiu / ACN

Obres de Txaikovski, Scriabin, Rachmàninov, Guinovart, Prokòfiev, Kabalevski. Albert Guinovart, piano.
Teatre Principal de Sabadell. 19-5-23.

Divendres vam gaudir d’un concert extraordinari a les Joventuts Musicals. Era el tercer dels cinc recitals previstos del pianista i compositor Albert Guinovart (Barcelona, 1962), programats dins la seva residència artística a l’entitat sabadellenca durant aquesta temporada i la propera.

El cúmul d’al·licients apunta cap a una llista que en primer lloc destaca per ser un recital que Guinovart oferirà d’aquí a poques setmanes a Nova York i a Madrid. D’aquesta manera, Sabadell torna a posar-se al mapa musical amb una programació que mereixia més atenció dels melòmans i dels mitjans musicals. Igualment significatiu va ser el vincle amb els actes d’homenatge a la pianista Alicia de Larrocha, de qui el 23 de maig es commemorarà el centenari del seu naixement. Per aquesta raó també va estrenar Nocturn a Alicia: una pàgina allunyada de l’especulació tímbrica i harmònica, que es basa en el devessall melòdic que el caracteritza amb aquells girs cadencials que li confegeixen estil, personalitat. Com a curiositat, inclou una cita de Córdoba, d’Albéniz.

En tercer lloc, el recital sorprenia per l’atenció poc freqüent cap al repertori rus, molt ben escollit i que arrenglerava les peces entre el lirisme, la distensió i el cantabile alternant-les amb les d’exhibició i màxima dificultat acrobàtica-tècnica, alhora que de resistència física en extreure sonoritats poderoses i vertiginoses . A més, Guinovart ho va interpretar tot de memòria, excepte la seva estrena.

Quart motiu: el control tècnic aclaparador sense una gestualitat exagerada i grandiloqüent en la construcció de masses sonores, en els ràpids desplaçaments i creuaments de mans i braços, en els jocs de martellato i d’ staccato volante i la salvatge percussivitat pianística de caire expressionista i de gran tensió anímica d’obres com el segons dels 2 poemes Op. 32, d’Scriabin, en alguns dels preludis de l’Op. 32, de Rachmaninov, a la Sonata núm. 3, de Prokófiev, i, particularment, al tercer moviment de la Sonata núm.3 Op. 46, de Kabalevski. Aquest darrer és una autèntica psicodèlia virtuosística amb què Guinovart va coronar un tour de force demostrant segueix al seu màxim nivell.

Per últim, el recital també va ser excepcional perquè les tres peces Les estacions Op. 37b, de Txaikovski, i la sonata de Prokòfiev, les interpretava per primera vegada en públic. I encara més: va bisar el Nocturn a Alícia i, abans, el Vals melòdic dels seus Valsos poètics coronant un retorn al Teatre Principal davant un públic que l’admira com a compositor i com a pianista, també per la naturalitat i la calidesa quan s’hi dirigeix.

En resum, un dels grans concerts d’aquesta temporada de les Joventuts Musicals de Sabadell davant un públic que li costa massa ovacionar les vetllades memorables. El mateix recital al Petit Palau o altres auditoris semblants s’hagués recompensat amb aclamacions molt més intenses i bona part del públic dempeus. Amb ell i un piano, hi ha prou per una sessió antològica.

Comentaris
To Top