El festival Embassa’t comença travessant unes cortines bufones i acaba amb focs artificials. Entremig és una festa musical de tres dies on tot sembla possible.
El mateix escenari on el divertidíssim i destraler grup de punk lleidatà La Élite canta Mata a tu jefe i –dit elegantment– fa apologia al consum d’estupefaents, 48 hores després és ple de famílies amb nadons campant per la gespa i taral·larejant cançons rialleres d’Ambauka i Lali Begood.
Des de Nova York van viatjar els impronunciables !!!(Chk Chk Chk), amb més de 25 anys d’escenaris, mentre que la sabadellenca Ven’nus, que tot just comença en la música, segur que dissabte podia arribar xino-xano a l’amfiteatre del Parc Catalunya.
Pots començar l’Embassa’t ballant el flamenc electrònic dels granadins La Plazuela i acabar-lo formant part d’una de les rotllanes sardanístiques i ortopèdiques que van erigir els trempats mataronins The Tyets. Que, per cert, van rebentar-ho a la cloenda de la 15a edició del festival, el diumenge. Amb entrades esgotades, van omplir el Parc Catalunya amb més de 3.000 persones, sobretot colles d’amics i famílies al complet.
Els del maresme tropical van fer jugar el públic com Pep Guardiola els seus equips. Tenien el tempo dels 90 minuts planificat i estudiat amb molta intel·ligència. Van fer que els fans s’entreguessin amb alegria la gespa, en sincronia quan calia moure els braços d’un costat a l’altre o fer llumetes romàntiques amb el flaix del mòbil. Tot plegat, amb el punt d’esbojarrament controlat.
El xiulet inicial va ser una barreja entre Bailoteo i Amics, Tiets i Coneguts. De la banqueta, per interpretar alguns temes, van aparèixer per sorpresa la prometedora Mushkaa, Figa Flawas i Shurid. I, ep, va sortir a escena la neboda Olívia, en braços del tiet Oriol de Ramon, quan van dedicar-li la cançó tendra que du el seu nom. En el minut final va arribar el previsible gol, Coti x Coti.
El divendres i el dissabte van ser diferents. Era fàcil que es creuessin pel recinte, fent un frànkfurt en una de les foodtrucks o una cervesa en el chill-out, tota mena de caricatures melòmanes: els del punk destroyer amb xiruques, els modernets indie, els desenfrenats de l’electrònica i del tecnho o les fans de la icona lèsbica Jimena Amarillo, que, tal com reivindica, fa “pop monyes sense complexos”. Parlant de tribus urbanes, aquest any el cronista no s’hi va trobar polítics, que estan enfeinats amb la campanya electoral, tot i que segur que n’hi havia algun.
En definitiva, el primer dia hi havia uns quants assistents que només tenien una cosa en comú: va ploure tant que, en arribar a casa, podien entretenir-se a fer figuretes amb els excedents de fang de les sabates. Però aquests clixés exagerats no fan justícia al festival Embassa’t, que és un espai sa on tothom es pot sentir màgicament còmode.
I mentre n’esperem una nova edició, ens queda cantar The Tyets: “Però jo t’espero com si res, al mateix lloc de cada any. Perquè no puc pensar en res més. No et puc treure del cap”.
