[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg]
Ja fa anys que es combrega amb la narrativa que les princeses de les pel·lícules clàssiques de Disney (la Blancaneu, la Ventafocs, la Bella dorment, etc.) han influït en l’imaginari femení en el sentit que les nenes prenen com a heroïnes-noies que es limiten –simplificant enormement les trames– a esperar que un home (un príncep!) les salvi. Aquesta idea que a nosaltres, ara, ens sembla absurda, repetida tants cops i a nens petits amb menor capacitat crítica pot arribar a influir l’imaginari col·lectiu d’una comunitat (i de diverses generacions!), més encara quan ve amanit amb un feliços per sempre. Qui no està disposat a fer el que calgui per un feliços per sempre? Encara que sigui resignar-se a la idea passiva d’esperar dalt d’una torre.
Sovint s’ha parlat d’això, i la mateixa Disney ja ha produït algunes pel·lícules en què es subverteixen volgudament aquestes gestions de personatge al voltant de la subjectivitat femenina. Entenem, doncs, que es tracta d’un debat tancat resolt per quatre Moanes i Mèrides i Rapunzels? Voldria pensar, abans de tancar-ho, com afecta aquest problema la masculinitat. És a dir, com el personatge no tant del príncep (que per regla general és un total desconegut per a l’espectador en comparació amb la princesa, que no té cap mena d’entitat com a personatge més enllà del seu paper fonamental en la trama, gairebé a la manera deus ex machina dels grecs, amb qui és del tot impossible empatitzar o reflectir-se per la seva total manca de subjectivitat) sinó de la princesa afecta el públic masculí, que, no ho oblidem, també n’hi ha i són nens tan petits com les nenes i, tal com les nenes petites, sense cap mena de filtre crític, que assimilen tot el que veuen d’una manera que perillosíssimament podria afectar, a la llarga, la seva personalitat. Si el missatge que arribava a les nenes era si vols ser feliç per sempre espera un home que t’estimi, el missatge per als nens sembla igualment evident: una noia amb problemes necessita un home que l’estimi (és una simple qüestió de canvi de perspectiva). I, per extensió, tota dona en dificultats serà emocionalment accessible per a un home. Veiem el perill de tot plegat, oi? I l’emocionalitat i la sexualitat són confoses massa sovint, cosa que ens podria portar al terrible escenari “una dona amb problemes està esperant un home disposat a apropar-s’hi sexualment”, cosa que ens porta, en darrera instància, a l’erotització masculina de la vulnerabilitat femenina, escenari que, d’altra banda, és un fet (no únicament per culpa dels clàssics de Disney, sigui dit, però també per culpa dels clàssics de Disney).
Crido a deixar de veure Disney? De cap manera. Crido a aplicar la crítica com a espectadors i a aconseguir que els infants, també, es qüestionin allò que veuen.
