Amb només 33 anys, Miki Lladó ha superat amb nota la seva primera gran experiència en una banqueta professional. No és cap títol ni cap ascens, però la permanència del Centre d’Esports aquesta temporada era un repte majúscul. Veient la classificació final -desè amb 50 punts- fins i tot es podria dir que ho ha aconseguit amb certa comoditat. La realitat, però, ha estat ben diferent.
Si haguessis de qualificar la temporada i la permanència, quin adjectiu utilitzaries? Una permanència soferta i merescuda. Soferta perquè és una lliga molt competitiva i el disseny de la plantilla, amb jugadors de talent i projecció, però també molt joves i amb inexperiència, requeria un procés que ha donat els fruits amb un gran rendiment en la recta final del campionat.
La història comença de manera peculiar. No estaves ni a Sabadell quan et demanen per fer de segon de Gabri… En aquell moment estava deslligat del club. Després d’assumir l’Àrea Internacional i l’interinatge entre Hidalgo i Pedro Munitis, decideixo marxra als Estats Units per un tema d’estabilitat laboral. Era un projecte formatiu que em venia molt de gust i la idea era estar una temporada llarga fora. Però quan em truca el Sabadell per fer de segon… A mi m’agrada entrenar per sobre de tot i m’ho vaig pensar molt poc. Torno a fer les maletes quatre mesos després d’haver marxat.
Coneixies a Gabri? Quina funció essencial feies de segon? El coneixia per la seva trajectòria, però no personalment. Va haver-hi una bona sintonia des del primer moment. Jo procurava donar molt suport a les sessions d’entrenament i juntament amb el Jordi, entrenador de porters, preparàvem les accions a pilota aturada.
Es viu una primera etapa d’alts i baixos fins que arriba el famós partit de Múrcia amb els 10 canvis a l’onze. Com s’explica des del cos tècnic una decisió així? Era el tercer partit en una mateixa setmana i des del punt de vista de càrrega física es podien esperar alguns canvis, però no d’una manera tan radical. Va sorprendre. Té certa lògica, però era arriscat. Els entrenadors sempre estem sota l’ull mediàtic i si surt malament tot són crítiques.
La destitució de Gabri arriba una setmana després a Tajonar. Miki veu possibilitats de fer el salt? El club li diu que és un candidat? D’entrada, el club em transmet la seva voluntat de comptar amb mi, quedant al marge de la decisió sobre Gabri i gran part del cos tècnic. Posteriorment, jo transmeto el meu desig de poder entrenar l’equip, em veig amb ganes i força per revertir la situació. El club ho veu amb bons ulls, entro com a un dels candidats i acabo sent l’escollit.
L’avantatge és que coneixes bé el vestidor, però potser no encaixes en el perfil del clàssic tècnic revulsiu. Coneixia les possibilitats de rendiment immediat o a mitjà termini de l’equip, la idiosincràsia del club, d’on veníem i també la realitat del projecte i l’objectiu. D’altra banda, el canvi de rol de segon a primer és una tasca que havia de validar la plantilla. Vaig entendre que hi havia més factors positius que negatius.
Inexperiència. La paraula que més va sortir a les xarxes i també entre els mateixos mitjans. Com t’ho vas prendre? Ho podia imaginar i és una evidència. No tens experiència, però sí que tenia l’empenta, coneixement i formació. Sense haver estat mai en un primer equip d’elit, els anys d’entrenador de base et donen uns recursos i es tracta d’aprofitar-los. Va ser una aposta valenta del club i també per part meva. Significava una gran oportunitat per començar la meva trajectòria en l’àmbit professional i també un risc: si no sortia bé, probablement em tancaria moltes portes en el futur.
/ Lluís Franco
No va ser necessària la presentació dels jugadors, però quin va ser el teu primer missatge en una situació tan delicada? Vaig voler deixar clar que ningú m’havia regalat res, que havia arribat a aquesta posició per mèrits propis i sostinguts durant la meva trajectòria com a entrenador. I també demanava als jugadors que no regalessin res a ningú. Calia corregir defectes per a ser un equip més competitiu. També vaig procurar donar més informació i eines als futbolistes. Guanyar els dos primers partits va reforçar especialment el vestidor. Si creu que està preparat i pot competir el partit, tens més opcions d’arribar a la victòria. Hem crescut moltíssim fins a arribar a la fase final del campionat en un gran moment.
L’equip encaixava molts gols. Vas haver de trair, d’alguna manera, la teva filosofia de futbol per un format més pràctic? Indubtablement. Amb els recursos que tenia es tractava de ser competitius, estar dins dels partits i tenir opcions de guanyar. És com cuinar: si vols fer un plat espectacular i no tens els ingredients adequats… No vull dir que no tinguéssim nivell sinó que el més important era mantenir la porteria a zero. A mi m’agrada plantejar un futbol d’atac, atrevit, desenfadat, però ja havíem vist el que havia passat en les jornades anteriors. El gran triomf i el gran valor d’aquesta segona etapa no ha estat només no rebre gols sinó que als rivals els hi ha costat generar perill i ocasions. Ha estat la primera pedra per assolir la permanència.
Parlant d’ingredients, s’hi van afegir alguns de gran qualitat en el mercat d’hivern. Ho necessitàvem. Teníem una plantilla molt jove i calia aportar experiència, més competitivitat interna i totes les incorporacions van sumar moltíssim. El mercat d’hivern va ser clau per sumar punts. La resta ha estat un procés natural de la joventut.
De totes maneres es van viure moments difícils. Quin va ser el pitjor? Molta gent diu la derrota contra el Nàstic. Jo aquell partit el vaig veure més com una excepció que una conseqüència. De fet, després va venir la trilogia de victòries contra Castellón, SD Logroñés i l’At. Balears. No parlaria de moment crític, però sí de molta tensió: abans d’anar a l’Stadium Gal d’Irun. En cas de perdre, ells ens treien 6 punts. Va ser una victòria molt important.
Finalment, el balanç ha estat de 32 punts en 21 jornades. Una mica més de la meitat dels punts. El més important és que hem estat vius en tots els partits, amb possibilitat de sumar. Totes les derrotes han estat per la mínima. És una temporada per aprendre, evitar errors i repetir encerts.
Vas manifestar que t’havies guanyat el dret a negociar la renovació. Si fossis el club, què faries amb Miki Lladó? Doncs renovaria l’entrenador perquè en un any diferent i molt difícil s’ha assolit l’objectiu superant situacions força complicades. Faria la reflexió a la inversa també perquè és la nostra feina: si l’equip hagués baixat, tothom m’assenyalaria com un dels responsables i hauria de marxar. Ara també s’ha de valorar la bona feina feta.
El club ha entrat en una situació d’impasse amb la marxa del president i la possible arribada de nous inversors. Això ho complica? Jo parlo del sentiment que tinc i aquest és continuar aquí per eixamplar la meva història i trajectòria en aquest club. Fins que els resultats dictin sentència. Si em van donar l’oportunitat en un moment delicat, ara també seria lògic confiar en mi per a un projecte partint de zero i potser amb més possibilitats econòmiques i més ambició esportiva. La confiança no parteix per decret sinó que es va construint. He estat 10 mesos, cinc dels quals com a primer entrenador. La decisió, però, no em pertany a mi.
Veus factible de nou el tàndem amb Jaume Milà? És un bon professional. Ens coneixem bé i ens adaptem l’un a l’altre sempre des de la sinceritat. Parlem sense cap barrera. Tenim funcions diferents, però complementàries. Seria un orgull continuar al seu costat.
