[Leo Torrecilla, empresari]
En el referèndum del dia 23 de juny del 2016, el Regne Unit decideix abandonar la Unió Europea (per un ajustat 51,9% a 48,1%). I amb la posterior ratificació de l’acord al parlament britànic, van abandonar la UE el 31 de gener del 2020. No és menys cert que mai van creure en el projecte europeu, i sempre havien estat més per debilitar la Unió que per enfortir-la.
Amb el pas dels anys, anem disposant de moltes dades que mostren com els anglesos han perdut en diferents àmbits, mentre que els europeus hi hem sortit guanyant. Per exemple, podent-se aprovar sense problemes els grans paquets d’ajudes posteriors a la covid, els Fons Next Generation mai haurien tirat endavant amb els anglesos, o recuperant moltes seus financeres, la City de Londres absorbia fàcilment bancs i entitats financeres que s’han relocalitzat a altres ciutats de la Unió Europea.
Les actuals enquestes de YouGov mostren que un 56% de població britànica considera un error el Brexit versus el 32% de gent que encara creu que no es van equivocar. El fet és que el comerç internacional amb Europa els ha caigut entre un 16% i un 20%. A part, tenen manca de recursos humans a molts sectors i els preus dels aliments se’ls han disparat per sobre del que han crescut a Europa.
Tot això demostra una vegada més que els economistes tenen raó quan diuen que un mercat gran és més eficient que un mercat petit, els mercats grans permeten més estabilitat de preus, més seguretat dels subministraments i més oferta, entre altres virtuts.
Fa set anys no podien consultar el ChatGPT-4 d’Openai, en relació amb la idoneïtat del referèndum, perquè no existia. Tal com és habitual que passi, la pitjor manera de decidir una cosa és preguntant-la a tothom. La fragilitat dels lideratges també fa més delicada la presa de decisions. L’any passat, en dos mesos hi va haver tres primers ministres, cosa que no els havia passat mai.
També ens trobem que la majoria dels països europeus tenen el vot molt fragmentat, cosa que debilita encara més els lideratges i dificulta la presa de decisions a llarg termini, perquè la igualtat electoral genera por a proposar mesures rigoroses i s’acaba optant només per proposar mesures agradables que puguin rendir en millores electorals.
La població reclama desacoblaments de les grans institucions. A les crisis o sensació de crisi, es tendeix al replegament i tancament cap a l’interior, no se signen tractats multilaterals perquè sembla que poden accentuar el problema, cosa que no és certa.
Això mateix està passant igualment a les empreses, que deixen de globalitzar-se per relocalitzar-se als mercats en què operen de manera natural. I en lloc de centrar-se en la producció o comercialització dels seus béns o serveis, prefereixen centrar-se en aspectes non-market, més socials, regulatoris, reputacionals o ambientals, esdevenint elements centrals per a la presa de decisions.
