[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Es diu que Sant Pere, abans de pujar a controlar l’entrada del Cel, va ser màrtir empresonat a Roma, i a una gens discreta església al barri de Monti es conserven les cadenes que l’emmanillaven. Si entre aquell munt d’òxid mil·lenari hi ha hagut mai ADN del sant, mai no va preocupar gaire als milers de persones que especialment durant la medievalitat, però també abans i després, han sortit de casa seva amb l’únic propòsit de venerar Sant Pere, gent que, moguts per la fe, han fet quilòmetres i quilòmetres per veure el sant, o les seves relíquies, per estar prop de la santedat, per presenciar, encara que sigui de rebot, el miracle.
Poc es pensava el Papa Juli II, que va tenir el bon gust –i l’excentricitat– d’encarregar el seu mausoleu a Miquel Àngel, que la seva tomba podria algun dia acaparar més peregrins que els vestigis del sant fundador de l’Església. I no és que la gent peregrini per veure la tomba de Juli II, sinó que la gent peregrina per veure la tomba tallada per Miquel Àngel. Sigui com sigui, i tot i que encara avui ocupen l’espai central de l’església, el fet és que les pobres cadenes de Sant Pere han vist com totes les mirades que havien acaparat durant dos mil·lennis ara reposen ara sobre el marbre polit per Miquel Àngel.
El que m’interessa és el canvi de paradigma en els motius del pelegrinatge. De la devoció al miracle diví a la del miracle artístic. Ningú va a veure el Moisès de Miquel Àngel perquè representa un personatge de l’Èxode (seria tan estúpid com pensar que la gent paga una entrada als Uffizi per devoció a la nimfa Primavera i no per admirar Botticelli). El peregrí, durant segles, ha tingut un propòsit religiós, i cada cop més ens trobem amb un perfil de viatger que també està disposat a sortir de casa i aventurar-se en camins més o menys llunyans, però generalment ja no mogut per la fe sinó per un altre tipus de passió, l’artística.
No estic descobrint re, tots sabem que l’art i la cultura són un mercat enorme i que Itàlia té un patrimoni artístic ingent que la fa molt bon destí turístic. Però em sembla rellevant i que val la pena apuntar-ho: no som el mateix que els homes que consideraven que una dona que sabia sumar era una bruixa en les formes, però som el mateix que els homes que consideraven que una dona que sabia sumar era una bruixa en el fons. Ja no comprem el relat de la salvació ni la fe com a necessitat epistemològica, però seguim fent els quilòmetres que faci falta per presenciar el miracle.
