[Arnau Bonada, Economista i president de la Xarxa Onion]
Aquest dissabte, bona part del món vam estar seguint el motí de Prigojin i el seu grup mercenari Wagner. Per uns moments, va semblar com veure El cuirassat Potemkin en temps real i per Twitter. La sang no va arribar finalment al riu i vam estalviar-nos la mítica escena del cotxet escales avall. Amb tot, es va confirmar, en sàvies paraules del sabadellenc d’adopció Genís Roca, “com és d’habitual estar constantment informat i no tenir ni idea de què està passant”.
De tot el que va succeir, hi ha una frase de Prigojin que em va deixar absort: “No volem que el país segueixi vivint sumit en la corrupció, la mentida i la burocràcia”. És a dir, aquest home inquietant s’acabava de revoltar contra el segon exèrcit més poderós del món, havia desafiat obertament una figura no precisament comprensiva com Putin i havia recorregut, a per totes, prop de 800 km en direcció a Moscou i es queixava… de la burocràcia. He d’admetre que, després de més quinze anys dedicant-me a una professió en què cal bregar quotidianament amb l’administració, vaig sentir una incòmoda empatia cap a aquell Quixot estepari.
D’ençà de la pandèmia, s’ha incrementat la tendència per part de l’administració a traspassar la seva feina a l’administrat. Amb el pretext de la digitalització, cada vegada més procediments i tasques recauen en els departaments administratius de les empreses o en els despatxos professionals. Aquest fet resulta especialment clamorós en el cas de la gestió laboral. La situació ha arribat a tal extrem que els Col·legis de Graduats Socials de Catalunya han presentat una queixa davant el síndic de greuges alertant d’un “risc de col·lapse imminent”, atès que el volum de treball del col·lectiu és “inassolible”.
Als despatxos ens costa molt trobar professionals en aquesta àrea perquè molts estan abandonant una especialitat en què l’exigència és constant i un mínim error suposa elevades sancions. Evidentment, no pronostico un escenari tipus Prigojin o Michael Douglas a Un dia de fúria, però no menystinguem el malcontentament que provoca una administració cada vegada més allunyada de la realitat de la població. A tots ens agradaria plegar cada dia a les tres de la tarda. Però si només avancen uns i és, a més, a costa dels altres, la situació ni és justa ni és, a mitjà termini, sostenible.
