[Manel Larrosa, exregidor d’Urbanisme]
Diré que fou de la generació dels revolucionaris. Amic d’Antoni Farrés, l’alcalde del PSUC, amb qui compartí militància, germà de Manuel Garriga, candidat del PSC a l’alcaldia el 1979 en l’adveniment de la democràcia, formà part d’aquell grup de ciutadans que des dels seixanta impulsaren el canvi de la ciutat o, millor dit, de la política i l’aspiració de llibertat del país, però des de la ciutat i aplicada a ella. Amb amics molt propers, combinant PSUC i PSC, com Tonet Creus, Mima Oriols i Remei Bona, entre molts d’altres, van ser les persones més representatives d’allò que s’anomenà l’aliança de les forces del treball i de la cultura, perquè aquesta colla, tots del centre, varen fer mixtura política amb els dirigents obrers dels barris.
Toni Garriga, en una imatge d’arxiu amb Pasqual Maragall / Cedida
Si alguns eren generals, com Manuel Garriga o Antoni Farrés, un equip molt extens al seu entorn foren (fórem) els capitans. Antoni Garriga formava part d’aquest llindar, perquè tenia una mirada tècnica i no anava només inspirar d’ideologia com alguns líders. Per això es va resistir a ser regidor, quan finalment hagué de ser-ho, perquè primer fou director de servei, i comptà amb la seva experiència prèvia a la democràcia al gabinet de programació dins l’Ajuntament de Terrassa (un servei que excepcionalment també hi fou a Barcelona, portat allà per Pasqual Maragall).
Aquesta mirada tècnica significava assentar amb solidesa les opcions de canvi, fos en termes econòmics, jurídics o organitzatius. Vam compartir la mirada sobre la construcció de la màquina municipal dels primers ajuntaments, una tasca que enteníem estratègica.
La seva identitat “tècnica” em serví sempre de contrast per aterrar idees municipals, algunes ben boges, perquè lluny del tecnòcrata usual, mai negà l’opció de cap canvi, perquè per a ell l’essencial, la clau, era resoldre-ho i assegurar-ho. I així, darrere d’un Toni Farrés hi havia un Toni Garriga.
Un dels treballs d’aquella primera fornada política fou el treball de J. M. Vidal Villa i Muriel Casals sobre el futur econòmic de la ciutat, fet públic just després de la gran crisi del tèxtil. Treball que dirigí i encarregà.
Em permetreu mencionar l’anècdota personal de quan la nostra amistat queda segellada de cop i per sempre mai més. Fou exactament un dijous de desembre del 78, al bar Musical del Passeig, al capvespre, quan em proposà de ser a les llistes del PSUC, quaranta-vuit hores abans de fer-les públiques. Necessitaven un tècnic per a urbanisme. Hauria preferit ser arquitecte de confiança abans que regidor i el Toni em va impulsar a una decisió que ha estat cabdal per a mi. Fou una amistat de tècnic a tècnic, segur que amb mirada política, però amb plena consciència dels efectes pràctics i tan descarregada com fos possible d’ideologia. En tot cas, amb ideals de mirada àmplia. I així fou i seguí, durant uns anys en comú dins l’ajuntament, però seguint durant molts més a fora, compartint sempre el balanç crític de com es pot canviar el món o, si més no, la ciutat, entesa com a laboratori.
Aquesta mirada arrelada explica també una vida familiar sense el revolucionarisme dels anys seixanta, estable i amb solatge, més assentada que la d’altres amics de la mateixa fornada.
I ell ha estat també subjecte pacient de la meva pràctica d’arquitecte, com per exemple en la casa corral, nom amb què els comuns amics batejaren el refugi de la Creu de Ricó a Sant Llorenç Savall. Tot això ha estat vida quotidiana, amistat compartida.
Descansi en pau qui ha estat un referent, un amic, un mestre i fem que en quedi memòria.
