[Josep Mercadé, periodista]
Des de fa temps ja no tenim “serps d’estiu”. Aquesta expressió, d’origen periodístic, amb la immediatesa de la informació ha deixat d’existir. Abans de la irrupció d’internet, quan arribava l’època estival, feien furor notícies intranscendents, de curta durada, però que generaven un cert ressò. Ara, en canvi, calen dosis més fortes per aconseguir un impacte més alt entre una ciutadania cada cop més insensible amb els cops d’efecte.
El canvi climàtic és un recurs inesgotable per intentar crear consciència del que ens hi juguem i per deixar de banda el nostre egoisme i pensar més en les generacions futures. La llàstima és que, i no em prengueu per negacionista, costa molt ser sensibles amb el medi ambient més enllà de lamentar que, entre tots, ens estem carregant el planeta. Fa pocs dies, en una roda de premsa de final de curs, el secretari general de Nacions Unides, Antonio Guterres, afirmava que l’era de l’escalfament global ha acabat i ha arribat l’era de l’ebullició global. No cal dir que la frase, prou estudiada, és clar, va ser àmpliament reproduïda pels mitjans de comunicació, suposem de tot el planeta. En aquest cas, no es tracta d’una “serp d’estiu”, sinó més aviat d’un “escurçó d’estiu”. La notícia, en aquest cas, no és per passar l’estona, sinó per fer-nos reaccionar amb la màxima força possible per millorar l’herència que deixarem als nostres descendents.
La pregunta és si som capaços de reaccionar. Si el missatge ens arriba prou a fons i ens afecta més enllà de dir, en el millor dels casos, “és ben veritat això que diu Guterres, caldria fer-hi alguna cosa”.
Ara que comença la gran fugida de vacances del mes d’agost cap a indrets, en molts casos, més vulnerables, no sempre les actituds més quotidianes ens ajuden a alleugerir la pressió sobre el medi ambient. El tractament dels residus, per exemple, deixa molt a desitjar a casa nostra. El govern veu amb preocupació assolir els objectius de la directiva europea per al 2035 de portar solament el 10% dels residus a un abocador controlat i que el reciclatge arribi al 65%.
Però no sempre podem culpar la ciutadania del que no es fa. En matèria de residus, el model escollit fa anys pel govern d’Espanya, acordat amb els fabricants d’envasos, no ha resultat la millor fórmula. Ells, els fabricants, s’estalvien de garantir el reciclatge fent pagar una fiança per cada envàs als consumidors. Passar la responsabilitat a la ciutadania acaba sent també una mena d’escurçó, en aquest cas, permanent.
