[Pere Alavedra, enginyer industrial]
Tornem a retrobar-nos passat aquest agitat període estival, desitjant que hàgiu gaudit d’unes joioses i reparadores vacances.
Tot recordant el que em va dir un amic, avui traspassat, quan es va promoure una de les primeres vagues generals de la democràcia: “Per parar el país no s’ha de fer una vaga general, s’ha de fer una vaga d’avis”.
Fent aquesta tasca, amb els meus nets i netes, entre els quals hi ha dos adolescents, i dues preadolescents, va arribar la cartera, amb la documentació per votar per correu, es varen quedar sorpresos de la quantitat de partits polítics que hi ha, els vaig dir que d’haver-n’hi, n’hi ha molts més, aquests són els que concorren a les eleccions i molts d’ells ho fan en coalicions electorals.
Així va sorgir la pregunta: per què hi ha tants partits, si al final només uns pocs obtenen escons?
Per comprendre-ho, heu de tenir sempre present la coneguda frase sobre la qual es fonamenta la democràcia: “Desaprovo el que dius; però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”, expressada de formes més o menys similars per diversos pensadors.
Tot seguit, és necessari saber que les ideologies no es mouen, com molt sovint ens volen fer creure, al llarg d’una línia dreta, esquerra; el seu hàbitat és un espai tridimensional, no format pels eixos llargada, amplada i altura, que defineixen l’espai en què vivim, sinó pels eixos econòmic, social, també anomenat ètic, i com a darrer, el nacional. Per això hi ha a la vegada un ampli espai per a la divergència, i com no pot ser d’una altra manera, per a la convergència de les persones amb les diferents ideologies.
A l’eix econòmic hi ha per un extrem el liberalisme pur i a l’altre extrem el col·lectivisme, al llarg d’aquest eix trobem totes les ideologies econòmiques.
El mateix passa a l’eix social, també anomenat ètic, en un extrem hi ha el materialisme pur, normalment ateu, i a l’altre hi ha l’espiritualisme.
A l’eix nacional, en un extrem es troben els nacionalistes, que volen la generació d’un estat propi, i a l’altre els unionistes.
De la combinació de les tres variables surt un gran ventall d’opcions, que justifiquen el fet que hi hagi un bon nombre de partits polítics.
Els meus nets i netes em varen preguntar: avi per què hi ha partits, com Ciutadans, que varen créixer i després desaparegueren?
Al llarg de la breu història de la democràcia espanyola n’hi ha hagut diversos, no sols Ciutadans, també la UCD, el CDS, l’operació reformista, UDC, i altres, tots ells han volgut construir un espai polític des del centre, i al centre no hi ha un gruix ideològic estable. El centre és des d’on s’ha de governar, per governar tota la ciutadania. Ara la ideologia política per ser comprensible ha de ser clara i explicable, per això es diu que la militància dels partits és més radical que els seus votants, el problema de les ideologies centristes és que no són radicals i, per tant, sols enganxen en moments difícils.
Quan els partits polítics s’allunyen dels seus votants, perden les eleccions, per això es pot donar de dues formes: que als seus electors no els agradi la política desenvolupada pel seu partit, i s’abstinguin d’anar a votar, i l’altra, que els votants que es troben a la zona de confluència de diverses opcions polítiques canviïn de vot.
Els partits amb un ideari clar són els que gaudeixen d’un electorat més fidel.
Un altre fenomen gens negligible és l’abstenció, com que l’abstencionista és un votant poc motivat, pot ser temptat fàcilment per activitats més lúdiques. Que la de triar una opció i desplaçar-se al col·legi electoral i anar a votar. Per això la gran preocupació de tots els partits polítics és tenir motivat el seu electorat.
