[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Que la ciutat disposi al llarg de tota una centúria d’un patrimoni de 25 monuments no és cap exageració, ni cap demanda forassenyada. I esmentats els monuments, podem afegir-hi 25 espais públics de qualitat i 25 edificis destacats. D’aquests últims, la xifra ja ens diu que en serien massa pocs, que en calen més i que això és possible per la suma d’actuació privada i pública. Els monuments, però, corresponen més decisivament al sector públic. 25 monuments en un segle toquen a un per mandat municipal, realment molt poc.
Pels seus monuments els coneixereu
Si mirem els quatre darrers anys, i si no m’erro, el portal-font del passeig de la Plaça Major seria la fita principal i la urbanització, l’obra pública destacada. Podem sentenciar aprovat; més per la jardineria que per l’arc, però aprovat. Dels quatre anys anteriors no recordo cap monument. I dels precedents, de l’alcaldia de Joan Carles Sánchez, l’encàrrec del projecte del porxo d’Alfons Borrell al passeig de la Plaça Major. Qualificació de notable i lament del son dels justos pel que fa a aquest projecte, avui en un calaix. Seguint enrere, de l’època Bustos recordo l’agulla dels agents comercials a Gran Via – Vilarrúbias i el cub del Rotary Club a Francesc Macià – Pi Margall. Balanç lamentable en qualitat urbana, només salvat pel monument a Antoni Farrés, d’Agustí Puig, d’iniciativa ciutadana, però amb ple suport municipal. Però, més enrere, Antoni Farrés complí sobradament l’estàndard i eren èpoques de més urgències, per la qual cosa aquestes no són cap excusa, ni llavors ni ara, per no simbolitzar la ciutat com cal. La llista és llarga: Brossa, Ferrer, Marquès, Melo, Tàpies, Domènech, Roca, Salanguera, Llimona, Vila Puig, Escola Illa… I també existí una ciutat franquista, encara visible, simbolitzada per un munt de monuments: diversos de Camil Fàbregas, un Subirachs i molts d’anodins. Però allò que ara constatem és una sequera en temps democràtic, després de l’embranzida dels primers anys, quan avui caldrien noves capes de sediment.
Tots els monuments assoleixen una càrrega simbòlica important, fet que els fa molt polítics i això vol dir que cap alcaldia perd el control del cas. Per exemple, en els darrers quatre anys, el Passeig ha estat objecte d’atenció personal per part de l’alcaldessa, i per això no compta en el currículum polític de les conselleries de Cultura o d’Urbanisme, perquè és tot d’ella.
Feta la demanda de nous monuments, i més pel fet de voler ser Ciutat Capital de la Cultura Catalana el 2024, podem començar a posar atenció en el possible llegat del mandat municipal acabat de començar, sobretot perquè un monument no s’improvisa i porta temps: qui dia passa, any perd! Com els va passar als dos alcaldes del 2015 al 2019, quan en dos mandats curts ens vàrem quedar sense cap herència (les cruïlles de petó i adeu no compten).
Política ciutadana
Un monument nou només és la punta de l’iceberg de la cura de la imatge de la ciutat. Cura que vol dir rehabilitar edificis significatius del patrimoni municipal, fer manteniment del que tenim, com per exemple de l’obelisc de Benet Ferrer al passeig del Comerç i feina n’hi ha: el Tàpies al Racó del Campanar demana una urgent reconsideració i, fins i tot, hem passat per robatoris d’escultures de bronze per part de ferrovellers delinqüents. I, sobretot, cal aspirar a apujar el llistó d’una ciutat en la qual semblem col·lectivament negats per al gust. Fet fastuós, perquè tenim una nòmina enorme d’artistes plàstics! Una cosa és que Francesc Trabal digués que l’única gràcia de la ciutat era no tenir-ne cap (una aurea mediocritas) i una altra de molt diferent és que ens esforcem a culminar-ho a consciència amb carretades de mal gust.
Els monuments assenyalen un fet de lideratge que és imprescindible. L’absència de lideratge no és res més que populisme, per la qual cosa cal una direcció política efectiva sobre el nivell artístic de la ciutat. Lideratge que vol dir exercici de gust, voluntat seriosa de millora i un cert sentit de risc, ja que sense ell no s’avança. El conservadorisme és directament reaccionari, una paràlisi per no ofendre les masses populars, un pànic a una opinió pública de programa televisiu d’entreteniment de tarda, que massa sovint s’interpreta com aquella ciutadania mitjana que determina el discurs polític prudent. Els monuments assenyalen el pas del temps com fites; sense nous monuments el temps es deté, queda com immòbil, sense esdeveniments es congela el futur i la ciutat (simbòlica) no avança. En síntesi, estem en dèficit d’art. Volem monuments dignes! Demanem monuments valents, monuments que redimeixin la ciutat!
