Jugador d’escacs, àrbitre de futbol, director de pornografia en català, cantant de trap, vegà radical o activista poc amic de la policia. Només té 29 anys, però el cineasta Fèlix Colomer ha estat tot això. Se’l pot definir per haver format part de mons especialment estrambòtics. I encara és més surrealista que aquestes vides que ha viscut el Fèlix es converteixin en una sèrie documental que HBO estrenarà a finals d’any, en català. Amb aquest nom, Les vides del Fèlix. Abans, se n’avançaran dos episodis al festival Serializados, el 21 d’octubre al CCCB.
La veu en off de Colomer fa de fil conductor de la sèrie, plena d’imatges d’arxiu. El cineasta llegeix una carta al seu fill, el Riu, que l’ajudarà a decidir si li agraden les vides que ha viscut. Entremig, diu, es troba amb personatges fascinants dels quals en surten lliçons de vida. Avança que és una sèrie “rara, molt difícil d’explicar”, catàrtica, plena de sentiments i amb molta comèdia. “Al principi, m’imaginava una cosa, però n’ha estat una altra totalment diferent. És un collage absolut que no s’ha vist mai”.
Serà la segona sèrie documental a HBO, després de Vitals. Va ser un trampolí?
Va ser un abans i un després en la meva vida professional. No guanyava diners fent documentals, però arran de Vitals vaig començar a rebre ofertes de productores com el Terrat, Minoria Absoluta o El Barrio, amb qui tenim una sèrie pendent d’estrenar a HBO…
I d’aquestes ofertes sorgeix Les vides del Fèlix.
Vam anar a dinar amb el Paco Escribano, de Minoria Absoluta. I aleshores vam parlar de la sèrie How To with John Wilson, de la qual en tenia enveja. És un tio amb una càmera parlant amb friquis i fent que sigui interessant. Va de la cosa més banal a la més profunda, passant per moments surrealistes, transmetent moltes emocions. Vam pensar com podíem fer alguna cosa semblant, però no se’ns acudia res fins que li vaig explicar etapes que he viscut a la vida. Vam decidir que aniria sobre això i vam fer un capítol pilot, que vam oferir a TV3, que quasi no tenia diners, a Movistar, que no ens deixaria parlar de porno ni de política, i a HBO, on no hi ha cap censura.
Quins són aquests personatges que farceixen la sèrie?
En el capítol dels escacs, trobo el meu exprofessor i li pregunto per què ho vaig deixar, segueixo el campió d’Espanya menor de 10 anys, busco els rivals que em van guanyar… En altres capítols, em trobo amb un policia amb qui vaig anar a judici, amb l’home amb el penis més gros del món, amb un àrbitre a qui li van clavar una puntada de peu al cap… N’hi ha alguns a qui no conec i els busco, relacionats amb el món que explico, i altres que han estat del meu entorn.
Avances que hi ha una part confessional, també.
M’hi involucro de forma molt personal. Per exemple, mantinc una conversa sobre un tema tabú a la família amb el meu pare, que ha estat el guionista de la sèrie. I explico coses que no havia dit mai. Reuneixo els meus amics i els explico un complex que he tingut tota la vida.
Però tot i que hi ha aquest rerefons reflexiu, carregat de sentimentalisme, ho descrius com una comèdia!
No era la meva intenció! Jo al principi volia fer una comèdia per riure’m de tot, fer l’imbècil, fer pur entreteniment. Els meus amics es foten una mica de mi, perquè he fet documentals que la gent acaba plorant i que no pot seguir veient. I a mi m’agrada molt fer broma de tot, agafar distància. ‘Com pot ser que algú així faci documentals amb aquesta sensibilitat?’, em diuen. En aquest cas, ha acabat passant perquè hi involucro el Riu i per les confessions íntimes i les reflexions. Ha acabat sent dual, perquè la gent que l’ha vist m’ha dit que li ha arribat i que n’ha extret lliçons. Però ha sigut sense voler-ho. Ara bé, amb Shootball tampoc no vaig preveure que acabaria passant el documental per ajudar pederastes en una presó i fent un col·loqui amb ells.
Una sèrie d’HBO en català. No ha suposat un problema?
Per un moment, vaig pensar que la meva veu en off havia de ser només en castellà i vaig començar a muntar una revolució interna, a enviar correus. La vaig liar bastant parda.
I al final?
En el fons, vaig veure que no ho valoren com una cosa negativa. La versió original és tota en català, excepte per algun personatge que parla en castellà. I, després, hi ha una versió amb la meva veu en off en castellà, en què abans que res apareix un rètol que explica que es pot veure la versió original en català. Per fer aquesta versió, he estat fent classes de dicció en castellà per a no fer el ridícul. En canvi, abans que comprés la sèrie HBO, va arribar molt lluny a Amazon. I a última hora ens van preguntar els percentatges de les llengües. Vam contestar i ja no ens van respondre més. Potser no va ser per això, però vaja…
Sent tan personal, les crítiques couran més.
Em fa por no caure bé. Estic molt ben acostumat, perquè faig temes molt socials i amb molta sensibilitat. De Vitals, l’única crítica va ser d’algun fatxa dient que era en català o dient ‘yo no voy a leer subtítulos’. Aquí hi haurà diferències. Hi ha un capítol sobre el porno que vaig rebaixar perquè era molt polèmic. I criticar a la sèrie és criticar-me a mi, perquè parlo de mi i del meu estil de vida. Si no et caic bé, no miraràs la sèrie. El que faig, però, és riure’m de mi. Com que ho faig jo primer, és una mesura de protecció.
T’acaben de nomenar director del màster sobre documentals a l’ESCAC.
Abans que res, un objectiu és aconseguir molts més estudiants catalans i espanyols, perquè el 70% són llatinoamericans.
Dius que vols que sigui una referència a Europa. Com ho faràs?
Com que he estat alumne sé com funciona el dia a dia i què pot millorar. L’ESCAC és l’hòstia i m’hi ha donat tot, però crec que l’error més gran és que es fan coses molt potents, de primer nivell, i no s’ensenyen prou. Hi ha d’haver més connexió amb la indústria. Estic organitzant que els millors documentals dels alumnes puguin presentar-se davant de gent d’HBO, de Movistar, de TVE, de productores llatinoamericanes… Que vinguin a impartir classe Alba Sotorra i Maite Alberdi, que són noms molt famosos amb documentals potentíssims. Ens unirem amb el Docs Barcelona perquè sleccionin un projecte perquè en formi part, perquè vinguin els directors a fer classes magistrals…
‘Les vides del Fèlix’: una sèrie a HBO amb Lildami, actors porno i un policia de Sabadell
Què ha fet Fèlix Colomer? La carrera inclou ‘Sasha’, amb diversos premis a festivals, que tracta sobre un nen ucrainès que la seva família acull a Catalunya als estius; ‘Shootball’, sobre els casos de pederàstia dels Maristes; ‘Vitals’, que narra la pandèmia al Taulí; i Fugir, sobre la fugida del Sasha d’Ucraïna.
