[Josep Mercadé, periodista]
L’1 d’octubre és d’aquelles dates que, des del 2017, gairebé tothom la recorda i sap perfectament què feia aquell dia de fa sis anys. Aquesta vegada ha tornat a caure en diumenge i, per tant, ha estat un aniversari més especial. Bàsicament, per la situació política en la qual ens trobem i de les moltes lectures que podem fer dels dies que han de venir. Això fa que visquem uns moments decisius d’aquells que potser faran història.
En aquest panorama, els gestos i les paraules són, més que mai, els grans protagonistes i els que poden donar les claus de per on poden anar els esdeveniments immediats. De tot plegat el que és més destacable és la prudència, fins i tot d’aquells que fa pocs dies al Parlament deien el nom girat del revés al govern en minoria d’Esquerra Republicana i que, al cap de poc, signaven un acord conjunt en el qual es posa de manifest un cert retorn a la unitat.
Els pròxims dies aquesta prudència es mantindrà, però serà fins que es pugui. Segons com vagin les coses, tot pot acabar esclatant pels aires i, a l’altra banda, més d’un es fregarà les mans pensant que la segona oportunitat que et donen unes eleccions generals repetides potser serà la bona. Ho saben perfectament els actors que en aquests moments tenen la veu cantant en el procés d’investidura d’un nou govern socialista amb Sumar. Per això tensaran la corda fins allà on puguin vigilant que no es trenqui.
Ara bé, ningú pot assegurar si l’estratègia d’aquestes unitats incòmodes arribarà a bon fi. La pressió externa, a un costat i a un altre, és prou forta per canviar el curs dels esdeveniments. A Catalunya, per exemple, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) manté una posició de duresa extrema amb tots aquells que volen parlar amb el govern de l’Estat. Consideren que el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 ja va deixar les coses clares i que només cal implementar la independència. La llàstima és que no diuen com. Parlen d’unilateralitat, però sense com fer-ho, la qual cosa allunya encara més una part important del poble de Catalunya.
Després de sis anys de l’1-O, hi ha qui s’ha sentit enganyat. Uns altres estan esperançats que potser es podrà exercir el dret a l’autodeterminació, n’hi ha que en són més contraris que mai, que voldrien empresonar tothom. També n’hi ha que se senten decebuts i han marcat distància. Tot això fa que el moment present sigui incòmode per a gairebé tothom, però inevitable al cap i la fi.
