[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Els italians no saben dir la zeta castellana. Els costaria horrors pronunciar zarza perquè la seva llengua no la té i, quan parlen anglès, fan una fricativa molt més labial que dental, i diuen “I fink that…”. No vinc a riure’m de ningú, eh, el contrari. Només apunto el punt que m’ha fet pensar que en funció de la nostra llengua materna, estem predisposats d’una manera o d’una altra. I no només de manera física, en l’articulació o la fonètica, sinó que també ens predisposa a pensar, a enfrontar la realitat (sempre mediata pel llenguatge) d’una altra manera. I us poso un exemple preciós: van fer un estudi en què preguntaven a hispanoparlants i germanòfons les qualitats que atribuïen a la paraula el puente (die Brücke). Els hispanoparlants en destacaven que fos fort, que aguantés, que fos gran i resistent. Els alemanys en destacaven més aviat la bellesa, l’equilibri, la gracilitat. La diferència? En castellà és un mot masculí, mentre que en alemany és una paraula femenina. Sabem que el sexe biològic no té re a veure amb el gènere d’una paraula, i tampoc s’hauria de relacionar amb unes qualitats o unes altres, però és interessantíssim veure com aquesta subtilesa pot canviar de manera tan evident la percepció de la realitat per part dels parlants.
Un altre exemple: en anglès to wonder, preguntar-se, demanar-se, com que té la mateixa forma que el substantiu, que significa “meravella”, té molt més de fantasiós o de subjectiu, diguem, d’irracional que el nostre tan planer “demanar-se”. Però no cal anar tan lluny, perquè en català tenim allò tan bonic de fer petons, fer abraçades –i també fer l’amor, tot i que en aquest cas no ens distingim del castellà o l’anglès–, en lloc de donar, que és el verb que fa servir el castellà.
Seria molt innocent –ingenu, diria– creure que aquestes distincions, aquests detalls (igual que, a escala més estructural, el fet de tenir dos gèneres o d’ordenar la frase en subjecte, verb, predicat, o el sistema de composició amb infixos, etc.), aquestes maneres d’utilitzar la llengua no distribueixen, segons com, el nostre cap d’una manera concreta. Si la llengua és la nostra eina per representar la realitat, necessàriament aquesta realitat serà caçada, percebuda –i, per tant, pensada i racionalitzada– en funció de l’eina que s’ha utilitzat per prendre-la. Així, concloem el que ja sabíem: que la diversitat sempre és riquesa, però també possibilitat de crítica i de reflexió constant. I que bonic que sigui així, no?
