Jorge Weke és dirigent del parlament maputxe de Koz Koz (Panguipulli, Valdivia). Va formar part del Consejo de Todas las Tierras, organització orientada a recompondre el teixit social maputxe que s’havia perdut a causa del colonialisme a Xile. Una de les tasques principals va ser la de crear una bandera que unifiqués els maputxe, la qual va dissenyar ell mateix. És activista pels drets dels maputxes i drets mediambientals.
Com està sent l’experiència a casa nostra?
Tenia moltes ganes de ser aquí a Catalunya. Tenia l’esperança de conèixer el poble català, però també compartir la meva experiència. Ha sigut un poble que ens ha ajudat en la difusió d’injustícies a la meva terra, com quan l’any 2012 van voler instal·lar una central hidroelèctrica a la meva terra. Això va despertar l’interès. Quan se’m va donar la possibilitat de fer aquestes xerrades, la meva voluntat era també donar-nos a conèixer com a poble.
La seva vida s’ha enfocat des de molt aviat al reconeixement i la reivindicació del teu poble. Quan es desperta aquest esperit?
Al principi, era molt bon dibuixant. Després, feia poesia i algunes actuacions al voltant d’això. Durant la dictadura, amb 8 anys, un policia em va castigar. Vivíem una situació molt complexa perquè hi havia amenaces per treure’ns la terra. De jove, vaig ser actor de teatre, fet que em feia transmetre missatges, sobre la història i el que estàvem patint a la terra. Això m’obria i aglutinava una quantitat de persones que prenien consciència a través del teatre de les reivindicacions del poble maputxe.
L’any 1990 es crea el Consejo de Todas las Tierras. Quin paper va tenir en la seva lluita?
Allà encara no tenia una veu ni una opinió molt directa. L’any 1998 va néixer l’interès de reivindicar terres i, allà, vaig començar a parlar i plantejar aquestes reivindicacions. Vaig passar a tenir repercussió als mitjans, amb capacitat per transmetre aquesta defensa dels drets.
És considerat el creador de la bandera maputxe. Va ser de seguida un referent.
Guardava un full de vida on anotava les propostes que arribaven aleshores. Tenia un taller gràfic i vaig començar a escriure sobre la creació d’aquesta bandera, que es va aprovar en una assemblea el 5 d’octubre del 1992. L’endemà, es va celebrar una manifestació molt important a la ciutat xilena de Temuco i allà es va començar a exhibir i a donar a conèixer. És un símbol de resistència davant els 500 anys d’invasió i colonialisme, però també d’autonomia, de lliure determinació i de clamor de drets històrics fonamentals. La bandera és un símbol del manat entre el poble maputxe i el poble xilè. I ha superat qualsevol frontera. És una bandera universal, símbol d’alliberament.
És dirigent al parlament maputxe de Koz Koz. Com es vehicula l’activisme social amb la política?
El parlament va néixer quan ja no pertanyia al Consejo. El 2005 ja havíem parlat que podíem commemorar el centenari de l’últim parlament realitzat a Xile entre maputxes, ja no amb espanyols o amb l’estat xilè, sinó amb una articulació pròpia. Aquest parlament s’articula com una empresa, amb diferents comissions de treball, gestió, com a instrument sociopolític. Avançarà fins a construir un parlament nacional. Aquesta és la nostra aspiració. On es resolgui internament com ens fem responsables de complir els objectius que allà plantegem. Té a veure amb el deute històric de l’estat [xilè] i l’equitació dels territoris. Continuem amb el procés reivindicatiu, la defensa de la natura i tots els drets que emanen: drets culturals, socials, polítics, econòmics, lingüístics… una identitat.
Quina petjada de Pinochet hi ha en aquest procés reivindicatiu i quin escenari es viu actualment?
Hem viscut situacions tan complexes com una dictadura. Ara, tenim militaritzada la zona Wallmapu [territori maputxe], la nostra gent està sent acusada de terrorisme, hi ha gent empresonada, perseguida, i no hi ha judicis justos. Qualsevol persona pot acusar una altra i ser sotmesa a vexacions a l’interior de les presons. S’ha arribat a acords sobre millores a la presó, però no s’ha acordat res sobre el territori. És un deute pendent permanent al qual donem continuïtat nosaltres. Per als xilens va ser una dictadura. Però per als maputxes també. Hem estat sotmesos permanentment a situacions així. Qualsevol nou govern ha sigut continuista, amb les mateixes dinàmiques, contribuint al model neoliberal i al saqueig dels territoris.
Però també hem tingut victòries. Triomfs que ens empenyen a continuar lluitant. Per exemple, quan volien instal·lar set centrals hidroelèctriques al nostre territori per a tenir més capacitat elèctrica. Però l’energia no és per a la gent d’allà. És per al comerç. Per a enriquir a qui més té. Al final vam aconseguir aturar la construcció de les centrals. El parlament és un instrument que serveix, motiva i contribueix al territori. Un referent contra algunes instàncies estatals. No passem desapercebuts. Tenim un impacte polític i administratiu en el territori.
Ha trobat a faltar implicació d’altres societats en la seva lluita?
He anat al Parlament Europeu. I hem trobat bona acollida per algunes parts, que ens han acompanyat en les nostres reivindicacions. Té el seu impacte. Però en aquesta banda, amb les xerrades que estem realitzant, hi ha tasques pendents. He plantejat la idea de mantenir aquesta relació, amb converses més profundes i detallades, amb rerefons polític transcendent. Desenvolupar accions més concretes i potenciar la cooperació entre els pobles en el futur. Segurament, altres societats integraran aquestes reivindicacions i clamors que venen dels pobles indígenes de l’Amèrica Llatina.
Internacionalitzar les reclamacions.
El 12 d’octubre, aquí [Espanya] se celebra el Dia de la Hispanitat. Allà no celebrem res. Només recordem les protestes i els malestars per l’arribada europea amb una mentalitat colonialista. Cal buscar la solidaritat amb aquest poble tacat per la colònia europea. Ha d’entendre’s com el dia de la resistència i la solidaritat amb els pobles indígenes.
L’arribada de Gabriel Boric al poder ha canviat alguna cosa?
No tenim bones relacions. Els governs han continuat sent igual, per molt que es presentin com a partits d’esquerres. Sempre han treballat per la burgesia i les oligarquies. Nosaltres tenim un esperit d’esquerres, però no coincidim amb els partits. Volem unir-nos com a poble. Contra aquesta forma de governança neoliberal. Cal fer política activa en benefici dels pobles. La gent va votar Boric per un mal menor, davant l’extrema dreta. El Govern, juntament amb la dreta, acaben anant contra nosaltres malgrat la voluntat de promoure un pla per al poble indígena, controlat per un mateix grup econòmic i polític ideologitzat, que no entén la relació amb el nostre poble.
