No, la periodista Laura Rosel (Sabadell, 1980) no ha canviat radicalment de feina, tal com asseguraven enganyosament mesos enrere alguns diaris digitals per pescar clics barats. Però sí que s’atreveix amb una bona incursió teatral aquest cap de setmana. És una de les tres protagonistes d’Atemptat, la producció que la companyia AlGalliner porta al Teatre Principal (dissabte a les 20h, diumenge a les 18h) i que té números que després espetegui en un teatre barceloní. Està encantada amb aquesta nova experiència, que arriba mesos després del que reconeix com “un període molt intens”.
Algú m’ha dit que estàs nerviosa. Impressiona més la platea que l’audiència?
Clar! Perquè a la platea veus les cares i sents les respiracions, ets tu fent una acció i la gent mirant-te i reaccionant. L’audiència de la ràdio i de la tele, encara que sigui molt més gran i evidentment hi has de comptar, no la veus. Ei, però els nervis són 5 minuts abans de sortir! Just abans que s’obrin els focus és quan es tot es remou i tremola i et preguntes: “Què faig aquí? Qui em manava a mi posar-me en això?”. Un cop surts i l’obra va, ja està. És un joc.
Hi ha un guió al qual t’has de cenyir, a diferència del periodisme.
En periodisme integres el text, te’l fas teu i el dius. La improvisació té molt més valor que memoritzar frases. En canvi, aquí has de memoritzar paraula per paraula i, si en vols canviar alguna, ho has de consensuar amb el director. Això m’impressionava molt, d’entrada. Però un cop tens el text, veus que tota la resta és més important: l’actuació, el to, les pauses, els moviments, on has de col·locar-te… Allò que em feia molt respecte, un cop hem anat afegint capes, ha quedat gairebé com la cosa més petita.
Com està sent l’experiència en general?
M’està agradant molt! M’ho estic passant molt bé. He sortit de totes les meves zones de confort. Partint de zero, ha estat posar-me a les mans d’algú amb qui no he treballat mai, l’Albert Gonzàlez, i deixar que em desmunti i que em torni a aixecar! És veritat que el meu personatge no requereix tant com els de la Georgina [Latre] i l’Òscar [Castellví], que són molt complicats, però tot i així m’ha hagut de donar moltes indicacions… Quan vam començar, ja em va advertir: “No t’emprenyis, no et molestis, que et donaré moltes indicacions”. I jo: “Sí, sí, tranquil”. Quan portàvem tres setmanes, algun dia l’hauria escanyat! [Riu]. No, era realment necessari que m’aturés perquè em deia quina intenció havia de posar a cada frase. He après un llenguatge nou, una manera de treballar nova. No m’hauria imaginat mai que fos tan profund el treball de conèixer la personalitat de cada personatge, la història personal que tenen darrere, imaginar-nos d’on venen i què els ha passat fins i tot abans del moment de l’obra.
View this post on Instagram
Et toca fer de cap d’informatius enmig d’un atemptat en una ciutat europea. L’obra vol fer reflexionar sobre la política, la societat, els mitjans de comunicació. El teu personatge farà un paper galdós? L’exclusiva per sobre de tot?
El personatge que represento és un tipus de periodista que vull tenir ben lluny i que malauradament existeix. L’obra permet reflexionar sobre la sempre complicada relació entre periodisme i poder. No és tant explicar l’atemptat, l’exclusiva i l’última hora, sinó com es relacionen les dues esferes. I quin impacte té en la societat quan aquesta relació entre política i periodisme es perverteix.
El director, Albert Gonzàlez, explica que l’obra ofereix més preguntes que respostes.
L’espectador no pot tenir una actitud passiva davant d’aquesta obra. S’ha de fer preguntes perquè des del primer minut t’està posant en situacions incòmodes, t’està removent i està fent que et qüestionis moltes coses. L’espectador ha de fer un exercici d’anar unint peces d’un trencaclosques per arribar a les seves pròpies conclusions. L’obra no arriba a una solució, no et diu “la veritat és aquesta”. La intenció, tot i que és difícil, és que la gent surti diferent de com ha entrat al teatre i que es qüestioni com es relaciona amb el poder i amb la informació. Per què ens expliquen les coses d’una manera i no d’una altra? I per què amb aquestes paraules? Per què a uns ens els venen com a bons i als altres com a dolents? Quins interessos hi ha de cada part? I si ens ho mirem des de l’altra banda? I més ara, amb tot el que està passant al Pròxim Orient… Posem-ho tot en dubte, totes les posicions. Tot això és el que es presentarà.
Com Raquel Sans a Buffalo Bill a Barcelona, és una periodista mediàtica fent de periodista en la ficció teatral. Serveix per aportar veritat al personatge, però és sens dubte un ganxo publicitari.
[Riu] Clar, pot ser. Una cara coneguda… Però la Raquel ho fa molt bé, eh? És molt bona, se li dona molt bé cantar, actuar, ballar… Pot ser que sí, clar. Les cares que surten per televisió són familiars per l’audiència.Veurem Laura Rosel en algun projecte de primera plana com els que ha assumit en el passat?
De moment estic al Principal aquest cap de setmana, que és una primeríssima plana. I després ja veuré. Vinc d’un període molt intens, fent El matí de Catalunya Ràdio just després de fer el FAQS. M’interessa una etapa una mica més tranquil·la pel que fa al ritme, d’explorar diferents aventures i projectes, perquè al final et permet créixer en un altre sentit o en camps que no has explorat i em sembla enriquidor.
Escoltes El Matí de Catalunya Ràdio?
Escolto molta ràdio perquè sempre la tinc posada, al cotxe o a casa. El que faig ara que puc és fer molt zàping. No m’imagino la vida sense escoltar la ràdio, per tant, soc molt feliç ara com a oient.
