Gounod: Roméo et Juliette. Òscar Encinas, Laura Gibert, Lluís Vergés, Alejandro Chelet, Quim Cornet, Adrià Mas, Rosa Maria Abella, Tamára Abraao Dos Santos, Cristòfol Romaguera. Cor AAOS. OSV. Daniel Gil de Tejada, director. Miquel Górriz i Pau Monterde, direcció escènica. La Faràndula de Sabadell
21-10-2023
La 27a edició de l’Escola de l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell es va saldar amb dues representacions, possibilitant afermar el treball intensiu a diversos nivells (escena, música, dicció, expressió corporal…) que durant un parell de mesos han dut a terme els alumnes becats per la Fundació Mirna Lacambra-Xavier Gondolbeu. Més enllà de les peculiaritats de cada cantant, cal avalar el nivell vocal i escènic individual i com a conjunt demostrats en una funció (la del dissabte 21) intensa i entusiasmant d’una òpera llarga i complexa com Romeu i Julieta. I, a més, amb la dificultat afegida del francès com a idioma vehicular. Cal donar l’enhorabona i celebrar que l’iniciativa permeti mostrar tant la vàlua de les noves generacions com de la feina del professorat que, any rere any, contribueix a fer créixer una cantera de veus mostrant camins i eines que els ajudin a cimentar unes bases sòlides o enfortir les ja assolides en el món de l’òpera i el cant líric en general.
Sense voluntat de discriminar cap dels participants, car totes són veus en construcció i processos d’evolució, entre els secundaris cal citar el Comte Pâris de Cristòfol Romaguera amb major desimboltura escènica que el dia l’estrena del cast professional i Rosa Maria Abella que va igualar satisfactòriament l’Stéphano vist i escoltat també dimecres passat. La percepció és extensible a Quim Cornet pel nervi del seu Mercutio i la convicció de la balada de Mab que, com el Tybalt d’Adrià Mas mostrava orgull de llinatge i unes morts teatralment força versemblants.
Per la seva banda, Laura Gibert va defensar una Juliette amb uns mitjans de lírico-lleugera que es comencen a moure amb agilitat pel registre mig i agut, amb suggestius detalls en el fraseig palesos tant en l’ària-vals de l’acte I com en el duet de l’acte II. A l’acte IV va copsar el punt tràgic sabent concentrar l’atenció en algun silenci, l’actitud i l’expressió corporal.
Amb tot i malgrat les moltes desigualtats, una veu va cridar l’atenció: la del tenor Òscar Encinas. Més enllà de la valentia d’oferir el Do sobreagut al final de l’acte III, en ell s’hi albira el potencial d’un instrument cabalós en els aguts capaç d’afrontar -com a mínim,- rols de líric pur que li obriran portes. Això sí, sempre i quan no oblidi que cantar és molt més que llançar pinyols i regalar-se amb cops d’efecte. En aquest sentit, ja se li van copsar puntuals maneres pretèrites que, esperem, la tècnica, el gust adient en el fraseig i, sobretot, el seny (molt seny) corregeixin. Precisament la corda de tenor és procliu a carreres mal dirigides i anorreades.
