[Pere Alavedra, enginyer industrial]
En el mes de novembre, la tardor està en la seva plenitud. Els boscos, que duran la primavera i l’estiu s’havien vestit de verd, tot i la sequera que ens ha acompanyat, han canviat de color, per una àmplia paleta d’ocres, grocs i vermells. Ens convida fer una escapada relaxant a algun d’aquests meravellosos paisatges que tenim a casa nostra. En els anys de la meva infància, les temperatures havien caigut, i força, el canvi de vestimenta s’imposava, hom deia que era temps de: les capes i mocadors grans. És temps de castanyes i panellets. Avui, el canvi climàtic està gastant una mala passada a la nostra estimada castanyada.
El mes comença amb la festa de Tots Sants, recordant-nos les persones que ens han precedit, i ja han arribat a l’eterna benaurança. Continuant, segons la tradició familiar, amb el dia de pregària pels difunts de la parròquia, una setmana pels de la família, la següent pels de la ciutat, un altre pels del país i la darrera per tots els del món. El record de les persones que ens han deixat, ha generat tradicions diverses, que han arrelat a molts indrets del món, com les festes dels morts a Mèxic, o l’estatunidenca Halloween, que ho està envaint tot.
Durant l’any, moltes persones han traspassat, anys enrere, eren els pares i les mares dels amics, després començàrem a perdre algun amic o amiga, ens colpia especialment el cor quan era un fill o una filla, d’un conegut. Ara, els de la meva generació estem a primera fila. Quan assisteixo a un funeral o a un acte de comiat, molt sovint escolto comentaris, de persones agnòstiques o no-creients, dient: “Allà, es trobarà amb la mare, el pare, els seus companys, companyes, amics, amigues, etc../…”, o “Aquesta nit hi haurà una nova estrella al cel”.
Animat pel convenciment, que tots d’una forma o altra tenim arrelat un sentiment d’eternitat. Per això, a fi de recordar-les, i tenir-les present en la pregària, acostumo a fer una llista de les persones que ens han deixat amb les que m’unia una relació familiar o d’amistat. Tot recordant, el pensament que diu: “Si Déu no existeix, tant el creient, com el no-creient, no guanyen, ni perden res. Si Déu existeix, el creient ho guanya tot, i el no-creient ho perd tot”. Per acabar, us deixo amb un altre: “De què et serveix guanyar el món, si perds l’eternitat?”
