La incertesa sobre el futur de l’històric restaurant la Mola, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, ha generat un debat ciutadà que ha arribat a diferents sectors en els últims dies. La setmana passada, l’actual gestora de l’espai, Gemma Gimferrer, va fer un crit d’auxili pels rumors que apuntaven a un canvi en el model d’explotació en el local que hi ha al cim de la muntanya. Hores després, la Diputació de Barcelona, encarregada d’atorgar la llicència -que venç el pròxim mes de febrer-, va especificar a través d’un comunicat que l’actual “és improrrogable” i assenyala la voluntat de replantejar la gestió.
El negoci, situat i gestionat des de fa 57 anys per la família Gimferrer al recinte del monestir, funciona amb una adjudicació de la Diputació a restauradors privats. Després de diversos concursos consecutius guanyats per la mateixa empresa, la darrera concessió establia una explotació per a cinc anys, sense possibilitat d’ampliar-ho. El termini expira el febrer del 2024 i a hores d’ara no s’ha convocat cap nou concurs. Mentre els restauradors demanen una “solució” que els permeti continuar amb el negoci, l’ens supramunicipal estudia “diferents escenaris” perquè l’espai ofereixi un servei “adequat a la normativa en el marc de la Carta Europea del Turisme Sostenible”.
En una enquesta publicada els últims dies pel Diari, dos de cada tres lectors consideren que no s’ha de canviar el model actual i aposten per una prolongació del sistema de gestió, tot i que sense tancar la porta a ajustos concrets. Entre més de 230 respostes, moltes coincideixen a apuntar dos aspectes que s’han posat sobre la taula els darrers dies: el control de la massificació i garantir l’esperit net i saludable de l’emplaçament.
La gestió de l’afluència creixent
D’una banda, molts visitants assenyalen una afluència que no ha parat d’anar a l’alça. Tot i així, la recepta, sostenen la majoria, no ha d’anar lligada inevitablement a un canvi en la gestió del restaurant. “Soc excursionista i està clar que la gent continuarà anant-hi amb o sense restaurant, la diferència és que qui viu del lloc és a qui més li interessa cuidar-ho i per això ho tenen net”, afirma un d’ells. En aquest sentit, alguns demanen que es controlin més els accessos per fer front a aquesta massificació.
Lligat a la idea anterior, el segon concepte que irromp amb força és el de consciència i respecte a un entorn natural que cal cuidar. En aquesta línia, diversos lectors exposen que, més enllà d’aspectes administratius i burocràtics, cal sensibilització entre tots els visitants. “El canvi ha de venir a nivell de cultura de muntanya. La gent és qui no respecta l’entorn i el degrada, no el restaurant”, argumenta un d’ells.
Així i tot, un de cada tres va més enllà i considera que mesures petites són insuficients i cal un replantejament global de l’indret, sobretot per atenuar l’impacte dels més de 300.000 visitants que hi arriben a l’any. Segons aquestes postures, tenir un espai de restauració com l’actual atrau “gent excedida, no pas muntanyers”. Una dinàmica que convida a “activitats inapropiades”, que creuen que cal erradicar.
El debat continua obert a l’administració. Quan falten tres mesos per expirar el termini, Gimferrer ha demanat el suport d’alcaldes i coneguts de l’entorn del parc per forçar la Diputació a esclarir què passarà amb el restaurant. De moment, l’ens apunta que “la corporació treballarà amb el màxim consens amb els ajuntaments del territori en el marc del Consell Coordinador del Parc, que es reunirà pròximament”, van insistir la setmana passada. La data límit per a una resolució satisfactòria és cada vegada més a prop.
