[Josep Mercadé, periodista]
El crit d’alerta dels gestors del restaurant de La Mola sobre la seva continuïtat està justificat. La Diputació de Barcelona vol intervenir directament aquest projecte d’èxit que alguns puristes de la muntanya han posat en qüestió moltes vegades. La situació convida a reflexionar sobre què passa amb la massificació d’alguns dels parcs naturals que gestiona aquest ens provincial. El de Sant Llorenç del Munt n’és un exemple, ja que el visiten unes tres-centes mil persones a l’any.
Si tanta gent puja a La Mola, no és pas culpa del restaurant sinó de les facilitats que el Servei de Parcs ha posat per fer que gairebé tothom pugui gaudir de les vistes i de la satisfacció d’arribar fins aquest cim de 1.103 metres d’altitud. La millora de l’accessibilitat en aquest indret genera una major demanda de serveis. Els professionals que gestionen el restaurant han sabut oferir una experiència agradable amb un bon àpat i unes vistes extraordinàries mantenint l’essència dels fundadors de fa més de cinquanta anys.
Espais naturals com Sant Llorenç del Munt o el Montseny pateixen els efectes de la gran afluència de visitants. La Diputació de Barcelona ha defensat sempre la democratització de la muntanya que vol dir posar-la a l’abast de tothom. En canvi, grups ecologistes consideren que aquest model el que facilita és la massificació que precisament no ajuda a la conservació d’aquest entorn natural.
De fet, el cim de La Mola va ser adquirit per la Diputació de Barcelona als anys vuitanta amb la intenció de garantir molt més la gestió pública d’aquella part del parc natural creat el 1987. Fins a la seva venda era propietat de Josep Maria Quadras i de Caralt, el tercer comte de Sant Llorenç del Munt, que també era propietari de la masia de Can Pobla. Precisament va ser ell qui va contractar el 1955 com a masovers a la mateixa família els descendents dels quals gestionen l’actual restaurant de La Mola.
En paral·lel, el 1978 es va crear la Coordinadora per a la Salvaguarda del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, integrada per un munt d’entitats disposades a fer front a les amenaces que patia aquesta zona. Sobretot de les urbanitzacions de Matadepera que s’anaven estenent muntanya amunt. La Coordinadora ha mantingut amb la Diputació moltes discrepàncies sobre el model de parc i les actuacions que han afavorit la massificació. Ara, davant dels canvis que proposa la Diputació, convé resoldre el dilema entre frenar aquesta massificació i mantenir els serveis existents.
