[Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Molt s’ha escrit i comentat sobre el concepte de lawfare incorporat, sembla que al darrer moment, al pacte subscrit pel PSOE i Junts per Catalunya per tal d’investir novament Pedro Sánchez com a president del Govern. No s’ha explicat gairebé gens la raó de la insistència de Junts per incloure el terme lawfare al final de l’apartat dedicat a la llei d’amnistia, en un paràgraf de redacció ben confusa, que no aporta pràcticament res a la concepció, raó i finalitat de la llei d’amnistia que s’acorda presentar i aprovar. De fet, la incorporació d’aquest concepte i l’embolicada redacció del paràgraf només ha servit per aixecar prevencions a l’estament judicial, alimentar els furors de la dreta política i mediàtica i enterbolir la proposta nuclear, és a dir, la proposta d’una llei d’am- nistia.
Quan hem conegut el contingut de la proposició de llei d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya, veiem que ni directament ni de cap altra manera es preveu cap mena d’aplicació de la futura llei a hipotètics casos de lawfare. No és que el concepte no s’incorporini a l’articulat ni a l’exposició de motius de la proposta–, és que del contingut formal de la proposició presentada no es pot desprendre una interpretació que faci possible estendre la seva aplicació a casos que no estiguin directament relacionats amb els processos polítics viscuts a Catalunya arran de les consultes referendàries de novembre del 2014 i octubre del 2017, ambdues il·legals i inconstitucionals, tal com es recorda a l’exposició de motius de la futura llei.
L’article primer de la proposició de llei acota clarament l’abast i l’àmbit objectiu de l’amnistia, i no deixa marge a interpretacions expansives que només interessos particulars o lectures volgudament errònies intenten difondre. L’acord del Partit Socialista amb els diversos grups i partits que han fet possible la investidura de Pedro Sánchez es vinculava des de bon començament a la presentació i aprovació d’una llei d’amnistia, que ja se sabia que aixecaria tota mena de retrets, acusacions i confrontacions per part de la dreta política, mediàtica i ideològica.
Potser no es podia preveure l’abast de la mobilització ciutadana, ni la deriva violenta que en molts moments està tenint. Però des del moment que Abascal, Aznar, Díaz Ayuso o el mateix Núñez Feijóo no han estalviat cap insult ni improperi contra Pedro Sánchez i el Partit Socialista, era evident que la mobilització i les accions impulsades per la dreta extrema no tenien cap límit. Que la possibilitat d’implementar una amnistia pels condemnats o processats pels fets produïts al voltant del procés independentista a Catalunya no estava a l’agenda política immediata era una evidència, fins i tot per a aquells partits que ho portaven al seu programa electoral.
Però la combinació dels resultats de les eleccions generals del juliol i la voluntat de no donar una segona oportunitat a la dreta extrema varen situar la mateixa nit de les eleccions la possibilitat d’avançar en el camí iniciat en la darrera legislatura. Després dels indults a tots els condemnats del procés i de l’adequació del Codi Penal als paràmetres europeus pel que fa a la sedició, només es podia fer un nou pas en el camí per recuperar la normalitat institucional, política i social a Catalunya i al conjunt d’Espanya: aprovar una amnistia que superés els moments viscuts durant la darrera dècada i donés una nova oportunitat a la política, a la política útil, restablint ponts de diàleg i negociació entre partits diferents i entre governs, i propiciant el retrobament social entre catalans.
La proposició de llei d’amnistia presentada camina en aquesta direcció. És un camí que cal recórrer per un bé superior consagrat en tota democràcia: la convivència pacífica i lliure entre diferents, entre grups polítics, socials i nacionals diferents. I per això no cal ni calia fer espúries referències a conceptes jurídics que se situen en un altre àmbit del debat jurídic i polític.
