Estrenada enguany fa un segle, Doña Francisquita d’Amadeu Vives no s’allunya de l’ambient castís i dels chulos madrilenys, com erròniament deia un dels textos al programa. Sense l’argot i entonació prototípics, conté molts altres elements: l’ambient festiu i popular amb confraries estudiantils; referències a oficis (lañador, buhonera, taronjera, el sereno, etc.); i als majos i manolas com a precedent sociològic del chulo madrileny. I, per descomptat, ho són personatges com Lorenzo i, sobretot, Aurora La Beltrana que, amb “peineta” i mantellina, proclama “Soy madrileña porque Dios ha querido que así lo sea!”. Una declaració que Isabel Ayuso ja tarda a adoptar com a eslògan electoral. A banda, és clar, hi ha referents culturals, històrics i musicals (El barberillo de Lavapiés, La verbena de La Paloma, La revoltosa o El baile de Luis Alonso) amarats en un sincretisme hereu de la tradició operística, simfònica i dels cançoners populars espanyols.
Tot plegat en facilita l’èxit i més en una producció acolorida i àgil com la signada per Rita Cosentino i Aaron Martín, amb l’escenografia de Jordi Galobart. Ambientada amb vestuari dels anys 30, es caracteritza per una il·luminació variada i unes maquetes mòbils d’edificis del viejo Madrid, que deixaven el primer pla d’escenari lliure per al moviment l’acció. D’aquesta manera transcorria una acció dinàmica –una mica frontal–, reforçada puntualment per l’imprescindible cos de ball i la participació més que satisfactòria del cor (el Canto a la juventud, el Coro de románticos i els finals d’acte).
L’espectacle va entusiasmar per la solvència musical a tots nivells, començant per Miquel Ortega, que compta per desenes les vegades que ha dirigit aquest títol. El seu refinament i conducció diligent són una garantia en el detallisme tímbric, la cohesió orquestral, així com en la fluctuació de temps i delineació de passatges i acompanyaments com el quintet de l’acte II, els números dels solistes o el preludi de l’acte tercer. No hi va faltar el conjunt de guitarres i bandúrries a un lateral de la platea, trencant la seva funcionalitat com a música escènica diegètica. Quelcom que s’entén, davant les limitacions físiques del fossat i l’escenari de la Faràndula.
Per la seva part, la soprano Ruth Terán actuava per primera vegada a Sabadell resolent el protagonisme de Francisquita amb gràcia, mordacitat i d’intel·ligibilitat en les parts declamades. L’homogeneïtat en la tessitura, l’afinació i la col·locació amb un registre agut notòriament sonor van justificar els aplaudiments, també merescuts pel Fernando d’Enrique Ferrer. Particularment, a l’esperada ària –sí, ària– Por el humo se sabe dónde está el fuego: ben frasejada, amb una secció central contrastant, agitada i sense excessos dramàtics, en un cant alleugerit de notes obertes i engolades d’altres interpretats per ell.
Al seu costat, el Cardona de Vicenç Esteve va exhibir les taules escèniques i la vitalitat necessària d’un cantant que ha cantat no poques vegades aquest rol i sap ser el motor de còmic de l’obra afegint amb naturalitat alguna “morcilla” en català (“Ja ho veurem qui ho paga!”). Laura Vila, que ens convenç cabalment en rols operístics, va defensar-se com Aurora La Beltrana vocalment al duo de l’acte II i al bolero del Marabú; mentre que Enric Martínez-Castignani, afectat de grip, va complaure com a vell Matías en el declamat, la loquacitat retòrica i l’estudiat estereotip d’un personatge volgudament anacrònic.
En una opció pels anomenats rols “característisca”, Yolanda Valero va encarnar una Doña Francisca satisfactòria, encara que histriònica i massa propera als rols de tiple còmica de títols de sarsueles Sorozábal o les regionalistes de Guerrero i Moreno Torroba. Igualment els comprimaris van resoldre les seves intervencions: Quim Cornet (Lorenzo), Laura Obradors (Irene), i, especialment, Marc Sala en la claredat de dicció i expansivitat de cant (El lañador, cofrade, sereno), arrodonint una excel·lent producció que no circularà gaire per Catalunya. Només a Reus i al Palau de la Música Catalana.
I és que, més enllà de les humils entitats amateurs, quina entitat ha programat sarsuela o teatre líric català a casa nostra els darrers anys? Xavier Albertí al Teatre Nacional de Catalunya i poc més. La incapacitat del Liceu per integrar o coproduir muntatges del Teatro de La Zarzuela la demostren les tres úniques produccions des de 1988. I totes de Doña Francisquita, que és una madrilenyada molt ben feta per un català.
