Tota la vida havia sentit com deien que el seu avi s’assemblava a l’actor nord-americà Bob Hope, que el seu oncle Joan era pastat a Orson Welles i que el seu pare tenia una retirada al cantautor Raimon. A partir d’aquí a l’interior de Joaquim Herrero (1968) va néixer una obsessió rara. O una “habilitat en la detecció de semblances”, que en diu ell. “Porto tota la vida veient dobles arreu”, comenta.
Tot i que el to no és gens confessional, ni tenebrós, i tampoc no té precisament a davant un paio dur com Bruce Willis, el paral·lelisme amb la mítica frase d’El sisè sentit es fa automàticament. “En ocasions veig morts”.
L’Acadèmia de Belles Arts acull la dèria en una exposició fotogràfica, fins al 5 de desembre, sota el nom de Gent Normal. Gairebé una vintena de retrats d’anònims que el sabadellenc ha trobat al supermercat, al carrer o en un bar. Per a ell, fotògraf i cineasta aficionat, són “dobles” de Mona Lisa, Gandhi, Kevin Costner, Edward Norton a American History X, Michael Caine a Harry Palmer, Franz Kafka, Steven Spielberg, Charlton Heston interpretant Moisés, el Comissari Montalbano o la soprano Maria Callas.
La família de Lenin ha vingut des de Tiana expressament. “Veure el Dani en una exposició… No tornarà a passar mai més!”.
La recopilació va començar el 2019, quan es va atrevir a demanar seriosament a algú fer una foto caracteritzada, amb vestuari i buscant l’entorn addient. Perquè cada retrat li ha valgut idees i temps. I se li ha de reconèixer una capacitat admirable de persuassió.
“Des que vaig començar, no vaig parar. Doble que veia, doble a qui l’hi proposava. I et quedaries parat! Sorprenentment la majoria acceptaven!”. Fa poc va coindicir amb Dalí en un dinar i lamenta que se li hagi escapat George Clooney per a l’exposició.
Per a l’artista dels dobles la mostra “reivindica la fantasia” i “juga a imitar l’impossible”. I alhora té el poder d’anivellar: “Quan el famós i l’anònim es vesteixen de Superman, s’igualen i es confonen. I això és pura màgia i fantasia”, explica apassionadament, mentre l’interlocutor pensa si té possibilitats de ser DiCaprio a Titànic (no!) i el lector s’imagina com a Brad Pitt o Natalie Portman.
