Joventuts Musicals de Sabadell va començar l’any amb un concert potent i força més llarg que de costum. En primer lloc, per l’estimulant presència del Trio Arriaga, que artísticament sempre ens han convençut. I, en segon lloc, per una selecció de peces vinculades a la residència artística a l’entitat per part del compositor sabadellenc Benet Casablancas (1956) durant aquesta temporada i la vinent.
Ell mateix va presentar-les salpebrades per les habituals i enriquidores digressions sobre història de la música i fruit d’una cultura immensa, que indefectiblement fertilitza a tothom qui vol escoltar. De fet, només van marxar cinc persones després del Moviment per a trio, la primera obra de la segona part. Quelcom que ens parla d’interès i de respecte, essent el sabadellenc un públic molt conservador en gustos i poc donat a les grans mostres d’entusiasme, almenys en el cicle de cambra, tal com porto testimoniant fa més d’una dècada des d’aquestes pàgines.
En aquest sentit, no va ser per a menys ja que la prestació del Trio Arriaga del Moviment per a trio i del Trio Albumblätt für Arriaga va ser modèlica: les portaven ben estudiades, no per compromís. S’hi percebia una disciplina i una comprensió severes. Més enllà dels resultats tècnics com la depuració en les textures o de la qualitat del so de cada veu, hi dominava una expansivitat conceptual en la macroforma i una precisió en el detall que feien evident aspectes com la gens fàcil coherència i equilibri discursiu dels moments de gran tensió, abstracció i foscor respecte els de lirisme i major claredat. Tinguis en compte que l’harmonia de Casablancas dista del diatonisme més elemental.
Quelcom compartit en el contrast intern d’Encore i la pol·larització entre registre agut i greu al centre de la mateixa, ben treballat per Ligorio al piano i Gallegó al violí. I, també, al Ricercare a Chillida per a violoncel sol, on els salts de corda, dobles cordes, pizzicatti, sons en pianíssim aflautats i altres recursos tècnics habituals en la història de la música van ser brodats per David Apellániz desprenent la consciència d’experimentació i autorecerca expressionista.
I és que, per la tècnica, pel talent musical i per el treball rigorós que demostra en cada concert, el Trio Arriaga és una formació que capta l’atenció de l’audiència. M’interessa perquè és un conjunt que va sempre directe i ofereix unes interpretacions vibrants i lluminoses. Les seves alenades romàntiques no acostumen a deixar escletxa a l’ensopiment gràcies a una barreja d’implicació, perfecció i musicalitat. El Trio núm. 1 D. 898 de Schubert servit des d’una construcció, dialèctica i lirisme en va ser una nova mostra. S’hi intuïa un maridatge entre l’empremta beethoveniana amb el caràcter precursor de Schumann i Brahms. I, alhora, em feia recorda la ja llunyana actuació seva en aquesta mateixa sala el maig de 2015 quan van interpretar l’altre Trio de Schubert.
Elements significatius? Les transicions gens abruptes, la fluïdesa del discurs i la potenciació tímbrico-rítmica dels motius principals (especialment del tercer i quart moviments) en unes textures força diàfanes.
En resum, una molt bona sessió musical rematada per un esclatant Allegretto del Trio núm. 2 de Xostakòvitx que va ser un bis revulsiu i proteic, una emergència quasi orquestral, viscuda quasi com una alliberació d’adrenalina per als tres músics. La temporada vinent, que tornin. I que ho facin, almenys, amb alguna obra infreqüent com algun trio de Turina o el de Granados, el de Chapí, el de Bretón o el de Cassadó, que fa anys no hem escoltat en directe.
