El ressò de les campanes i el tic-tac dels rellotges s’han convertit en la banda sonora de la vida del sabadellenc Bartomeu Rocabert. És rellotger industrial –especialista en rellotges grans de façana o de campanar– i és qui setmana rere setmana corona Sant Fèlix per programar la maquinària del rellotge, ajustar l’hora i per vetllar pel bon estat de les campanes i les instal·lacions. En altres paraules, és qui fa possible que a cada hora i a cada quart, el gegant de Sant Fèlix ens recordi l’hora a tots els sabadellencs.
“Vaig començar a la rellotgeria familiar, els caps de setmana, a aprendre l’ofici. Agafava un despertador o un rellotge de polsera i els desmuntava per la curiositat de saber com funcionaven”, explica. Va ser la llavor, diu, per interessar-se per aquest petit gran món i “a mesura que em vaig anar fent gran em vaig aficionar als rellotges cada cop més grans”. “Ara em dedico al cent per cent a això”, afegeix Rocabert, joiós d’haver fet de la seva passió el seu ofici.
Ver esta publicación en Instagram
Anem per feina!
Tot comença a la porta metàl·lica i enreixada del Racó del Campanar. Sí, aquella que algun cop t’has preguntat: “I a on va a parar això?”. I abans de pujar escales –perquè se n’han de pujar unes quantes– toca fer la primera comprovació. “Si tot ha anat bé, els tres pesos que fan anar el rellotge han d’haver baixat a baix de tot”. I allà són. Toca remuntar-los perquè el campanar visqui una setmana més. Enfilant el primer tram d’escales, s’arriba al cor de la torre de l’església. Un sala on s’encaua una màquina de més de dos metres farcida d’engranatges –amb poca aparença de rellotge–, que arrossega els pesos de pedra novament cap al pis superior. “Es tracta d’un rellotge francès que l’Ajuntament va comprar l’any 1901”, assevera el rellotger, mentre col·loca una roda de carro i una corretja de cuir per engegar el motoret elèctric que li dona vida. “Així ens estalviem de fer-ho manualment, ja que els rocs pesen entre 150 i 200 quilos”.
Rocabert, programant el rellotge mecànic de Sant Fèlix
Els pesos de pedra que Rocabert puja de nou fins al primer pis
I una porta, condueix a unes escales tortuoses fins a les primeres campanes –reservades als tocs d’hora punta o als avisos eclesiàstics–. I una segona porta, et porta a dalt de tot. “Aquí hi ha les campanes dels quarts”, assenyala Rocabert amb unes vistes privilegiades de la ciutat a darrere. També és tasca seva fer-ne el manteniment i netejar-les, ens recorda.
Acompanyar-lo un matí a aprendre del seu ofici és també un repte físic. Calen cames fortes per pujar i baixar els campanars. I encara més quan t’apropes al vèrtex i les escales de caragol es van estrenyent com la closca del cefalòpode. “I imagina quan has de fer el manteniment de quatre campanars en un dia!”, etziba.
Les campanes dels quarts, a la part més alta del campanar de Sant Fèlix
El rellotger de Catalunya
Bartomeu Rocabert no només marca l’hora a Sant Fèlix, és també el rellotger de l’Ajuntament de Sabadell. Bé, i de Catalunya en general. Es poden comptar amb els dits de les mans les persones que es dediquen a conservar i instal·lar rellotges de façana; i per això, la seva feina i la poca competència el porten a voltar Catalunya de dalt a baix. “Vaig d’Ulldecona, l’últim poble baixant pel sud, fins al Cremallera de Núria”, diu. Passant per tot arreu: pel despatx de l’alcalde de Barcelona o per les catedrals de Barcelona i de Santa Maria del Mar.
Rocabert fent el manteniment a una de les campanes que fa els avisos eclesiàstics
Bartomeu Rocabert és dels pocs rellotgers industrials que hi ha a Catalunya
[FOTOS: Víctor Castillo]
