Castellar va tancar el 2023 superant per primera vegada els 25.000 habitants, segons dades de l’Idescat. L’evolució mostra una tendència ascendent constant, tot i que els darrers temps el creixement s’ha moderat, arribant a una certa estabilització. En els últims deu anys, l’increment ha estat de més de 1.600 habitants, mentre que si ens traslladem a xifres del 2003, aleshores era de 18.934 persones -gairebé 6.000 menys que avui-.
El primer fenomen migratori important va tenir lloc a finals de segle XIX, amb un grup provinent principalment d’altres comarques catalanes, que va suposar un important factor de creixement. Fins a la dècada dels 40 aquest progrés es dibuixa lent i irregular, especialment perquè es produeix el primer factor d’emigració de la vila, quan molts castellarencs marxen a l’Amèrica del Sud al pas del segle XIX al XX.
L’impuls, durant la segona meitat del segle passat
En aquest punt, el gran impuls des d’un punt de vista demogràfic a Castellar va tenir lloc durant la segona meitat del segle XX. El salt més important es va experimentar entre la dècada dels cinquanta i la dels setanta, amb un augment del moviment immigratori especialment des d’Andalusia. Pobles com el de Lahiguera (Jaén) han definit el procés, teixint les característiques de comunitats creades dins del mateix nucli urbà, formades per famílies arribades d’un mateix lloc d’origen.
Així, entre 1940 i 1967 es construeixen 387 habitatges, i l’any 1967 se n’estan acabant vora 160 més. La població passa de ser inferior als 4.000 habitants l’any 1950 a fregar els 8.000 vint anys després. Entre els 70 i els 90, el nombre d’habitants es torna pràcticament a duplicar, arribant a finals del segle XX amb més de 17.000 castellarencs.
Les imatges de l’època són la prova d’una transformació contínua, que ha anat obrint noves zones residencials i ampliant el nucli de població fins a la perifèria. El Casc Antic, amb els carrers de Puigvert, Caldes o el carrer de la Mina, sempre han sigut els espectadors privilegiats d’aquesta metamorfosi. En paral·lel, zones com el carrer de Balmes i altres terrenys cada vegada més al sud han anat guanyant importància i integrant nous veïns.
De fet, en les panoràmiques de la vila es pot veure com, a principis del segle passat, el camp s’imposava a les edificacions, amb dos grans focus d’atracció: l‘Església de Sant Esteve i les escoles del patronat Tolrà. En l’àmbit econòmic, el desenvolupament industrial i demogràfic de Castellar del Vallès ha estat molt relacionat amb el sector del tèxtil, i en especial a empreses de la família Tolrà, amb un teixit que ha anat atraient gent sobretot des d’altres punts de la Península.
Poca població estrangera
Curiosament, el progrés i aquest augment de castellarencs va acompanyat d’una altra realitat avui vigent: Castellar és el municipi de Catalunya amb més de 20.000 habitants que presenta un percentatge de població estrangera més baix. Segons l’Idescat, aquest col·lectiu no superava el 5% l’any 2022, molt per sota d’altres ciutats com Sabadell, on suposa més d’un 13%; o Terrassa, amb més d’un 14% de població estrangera.
Sigui com sigui, Castellar ha assolit un volum poblacional que, a instàncies del Govern local, obliga a desenvolupar accions que donin cobertura a aquest nou context, com pot ser la voluntat de millorar la mobilitat. Malgrat que la vila prepara una ampliació del parc d’habitatges -amb noves promocions de pisos a través d’iniciatives privades i habitatges també protegits-, l’executiu descarta assolir xifres pròximes als 30.000 habitants en qualsevol escenari. Una projecció per ara llunyana que modificaria encara més la fisonomia d’una localitat marcada per un entorn natural privilegiat.
Una xifra rècord: Castellar supera per primer cop els 25.000 habitants
