[Mercè Boladeras]
La setmana passada, la comissió de 18 experts que vostè coordina va començar a treballar per revertir els mals resultats en competències bàsiques dels alumnes catalans arran de l’últim informe PISA d’avaluació internacional. Han de presentar les primeres mesures a finals de febrer. És un temps suficient d’anàlisi i fer propostes? És el temps que tenim si volem que algunes de les mesures s’apliquin el curs 2024-25. Les propostes que farem s’han de comunicar als grups parlamentaris, arribar al consens i després fer-les arribar als centres educatius. Les primeres propostes han de ser mesures immediates amb l’objectiu de millorar els resultats a mitjà termini. I, poder, hi haurà mesures que ja s’apliquen i van por bon camí, però poder cal intensificar-les; és a dir donar més suport i més recursos.
Com afronten aquest procés de treball? Doncs hem de determinar els temes claus del perquè hi ha aquests indicadors de mals resultats en comprensió lectora, matemàtiques i ciències, i fer propostes per obtenir una millora. I val a dir que no ho farem sols. Aquest grup impulsor de millora educativa -com m’agrada dir a mi- contrastarà les seves aportacions amb altres grups de persones de la comunitat educativa: professionals, famílies i alumnes. El que si tenim clar és que les propostes haurien de ser consensuades i amb aplicació a curt i llarg termini. I cal tenir en compte que l’aprenentatge va més enllà de l’escola. També implica el seu entorn i la família. Hi ha d’haver un compromís social.
Després de conèixer la davallada del nivell acadèmic dels alumnes que ha constatat l’informe PISA, alguns han apuntat a la diversitat que hi ha a les aules com a possible causa. Jo no comparteixo aquesta anàlisi. És simplista. L’informe PISA no diu això. Crec que hi ha molts factors a tenir en compte. Catalunya és un país d’acollida i el sistema educatiu ha de donar resposta. És cert que s’ha incrementat la immigració i, per tant, es necessiten més recursos per atendre l’aprenentatge dels nouvinguts. Però la immigració no fa baixar els resultats d’una manera directa. El que sí que és preocupant és que augmenta el nivell de pobresa i això sí que repercuteix en l’aprenentatge. I aquesta pobresa afecta famílies d’acollida i també a famílies nadiues. Cal donar les mateixes oportunitats.
Potser caldria revisar com funcionen les aules d’acollida per alumnat immigrat o amb necessitats educatives especials? Doncs, segurament. Potser les aules d’acollida haurien de tenir continuïtat fins que l’alumne es pugui inserir en el grup-classe i es desenvolupi bé amb la llengua parlada i escrita i fer aquesta atenció el temps que sigui necessari.
En el conjunt d’aquestes causes s’apunta també a l’aplicació de la metodologia per projectes o el que s’ha batejat com Escola 21. És un altre tòpic. Hi ha centres que segueixen aquest mètode i els funciona i altres que no. I d’altres que continuen amb el mètode convencional, el del temari memorístic, i també funciona i altres que no. No hi ha cap evidència que un mètode sigui millor que l’altre. El que està clar és que tant si tries una manera d’ensenyar com una altra, s’ha de fer ben fet i cal que el sistema educatiu català tingui bones notes en comprensió lectora i matemàtiques. La meva aposta és mirar els centres que funcionen bé i traspassar estratègies cap als altres que no funcionen tan bé. Jo em nego als mètodes dels anys setanta perquè formen part d’una societat autoritària. Poder una de les solucions és l’atenció més personalitzada.
Vostè considera que la paraula “esforç”, lligada a l’aprenentatge, s’ha devaluat? Aprendre és un esforç, però no ha de ser sinònim d’angoixa. La clau està que l’alumne ha d’estar motivat perquè només així gaudirà de l’aprenentatge i s’esforçarà perquè hi trobarà un sentit a allò que aprèn i fa. De què serveix aprendre la taula de multiplicar si no hi veus una aplicació real? De què serveix llegir, si no entens el que estàs llegint? L’aprenentatge memorístic està bé, però cal trobar-hi un sentit. El problema és que també tenim alumnat desmotivat. Hi ha un 12% d’abandonament a l’ESO i això és complicat de solucionar.
En aquest debat d’anàlisi i millora dels resultats també ha ressorgit la dualitat escola pública i privada-concertada. La segona obté, en general, més bones notes. Segueixo defensant que la titularitat d’un centre no és una causa. I aquí m’atreveixo a dir que el tema guarda més relació amb l’estabilitat dels equips docents d’un centre i amb això la privada-concertada té més llarg recorregut. També es diu que la pública té més alumne d’acollida que la privada-concertada i es relaciona amb els mals resultats. No és directe. Hi ha centres d’alta complexitat que se’n surten força bé. I, per altra banda, el Pacte per la segregació està reequilibrant les aules. Un exemple el tenim a Terrassa i cal elogiar el treball que fan tots els centres i les administracions, tant l’Ajuntament com el departament d’Educació.
Fins a quin punt, l’ús de les tecnologies, de les pantalles, perjudica una bona salut acadèmica? Doncs tornem a desmuntar aquest tòpic. Les pantalles són un bon recurs segons com s’utilitzin. És millor explicar les balenes a l’Àrtic en una pantalla que llegint un text. Una altra cosa diferent és el mòbil i això sí que s’ha de regular. Si no es necessita, no cal que estigui obert en l’espai lectiu. Però en aquest tema ja s’ha posat fil a l’agulla i els centres ja prenen les seves mesures.
