[Joan Reixach Emprenedor]
Potser hi arribo tard, però per a tothom que estigui interessat en les noves tecnologies li recomanaria una sitcom (sèrie de situació) de la dècada passada que s’anomena Silicon Valley i que es pot trobar a la plataforma HBO. Creada per Mike Judge amb uns guions intel·ligents i uns bons actors còmics, resulta distreta. De fet, acabada de visionar ja la trobo a faltar, segurament per empatia envers els seus personatges i les seves peripècies, i també per allunyar-me una mica de les males noves diàries dels telenotícies.
Aquesta comèdia explica les aventures i desventures d’un estereotipat grup d’excel·lents joves emprenedors tecnològics a la meca d’internet i, com no podia ser d’altra manera, comencen a un garatge i per objectiu tenen fer- se universals gràcies als seus algoritmes. La sèrie ridículament divertida també té un rerefons crític i reflexiu, en què deixa entreveure l’explotació industrial sense cap mena d’ètica a països subdesenvolupats o com cal crear aplicacions tecnològiques aparentment innocents però extremadament addictives sense tenir en compte les possibles dependències que els usuaris puguin adquirir, i tot amb l’únic objectiu de fer més i més riques les grans marques del sector.
Als Estats Units la van comparar immediatament amb la boníssima The Big Band Theory i certament tenen una semblança, el friquisme de les dues colles de nois en podria ser una similitud, ara bé, d’entrada hi trobo dues grans diferències, a Silicon Valley les dones, encara que escasses, tenen professions de domini liderant companyies de capital risc i, per tant, sent tenedores del control sobre els creadors d’empreses emergents, i la segona seria que mentre que els de la colla d’en Sheldon Cooper són científics i viuen de la investigació a centres de recerca universitaris, els altres són tecnòlegs visionaris del futur i s’han d’espavilar al món de l’emprenedoria de primera generació, la més salvatge i amb menys garanties de subsistència.
Durant totes les temporades de la sèrie es pot veure barrejada la realitat i la ficció del sector amb personatges, empreses, gadgets i costums. Grans gurus sobrepassats pel seu èxit, megacompanyies que ho controlen pràcticament tot, joves emprenedors que malviuen, inversors, advocats i la cultura friqui en un entorn ple d’idees innovadores, algunes verdaderament ximples, i en què els negocis són de creixement exponencial o no són. Vaja, com una mena de nou FarWest.
Comèdia a banda, internet ens està canviant des de ja fa dècades i aquests talents ens estan portant grans idees noves d’utilitat pràctica. A Sabadell també tenim bons perfils joves del sector, i ara ja també reconeguts arreu, com la gent de Haddock o Nester, dirigida pel brillant Alex Purull, de qui podríem agafar exemple professional i emprenedor.
Nota: recomano llegir o escoltar les conferències del filòsof italià Maurizio Ferraris, un dels fundadors del nou realisme i un dels millors coneixedors de la realitat actual per entendre què és la tecnologia, els seus dispositius o la intel·ligència artificial. Entre altres coses, afirma que la tecnologia és la cosa més gran que ha fet la humanitat per sobre, fins i tot, del pensament.
