[Jordi Serrano Historiador i rector emèrit de la UPEC]
Fa uns dies, Marta Ordóñez publicava un reportatge titulat A Sabadell, menys nai- xements que mai: cauen un 27% en una dècada. Ens explicava que el 2022 van néixer 1.643 sabadellencs, unes mínimes de rècord. I han mort 1.903 persones. O sigui, que tenim 260 ciutadans menys. A aquest ritme, el 2834 Sabadell ja no tindrà cap habitant. A més, cap al 2400 només hi haurà ciutadans majors de 90 anys. Una catàstrofe total.
Hi ha tota mena d’especulacions so- bre el perquè de la situació. El problema ve de molt lluny. Fa uns 30 anys ja vèiem que a Catalunya els joves s’emancipaven molt tard i tenien molt poca descendència. En aquells temps, es culpabilitzava les joves de ser egoistes per no voler tenir fills. Les anàlisis dels postmoderns ara ens diuen que els joves ja no tenen interès per practicar sexe. Aquí s’han generat tota mena de presumptes idees sobre el nou caràcter dels joves i les seves noves prioritats. Però intentem fer una anàlisi marxista de la situació.
En primer lloc, expliquem un efecte de l’alienació. Alguns joves diuen que no tenen temps per cardar. Miren una mitjana de set hores al dia les pantalles i, és clar, follar requereix una mica d’assossegament, tranquil·litat i temps. No és com mirar reels a Instagram. Cal una mica de consideració davant del desconegut o desconeguda. És de remarcar que ningú vol veure una realitat que quan jo era jove fa 40 anys ja era evident. Els joves no tenen accés a l’habitatge, que cada vegada és més car. Aquest és segurament el gran fracàs de les polítiques públiques de- mocràtiques, la seva inoperància a oferir pisos de lloguer social.
Un altre dia explicaré quants se’n feien durant el franquisme. La veritat és que hi va haver tanta corrupció en la seva construcció que ha calgut tirar-los a terra i fer-los nous. Però la inoperància del govern espanyol en aquest tema ha estat brutal. Encara que la Generalitat té algunes competències en aquest camp, ha estat el lobby dels bancs i les seves constructores associades abans de la crisi del 2008 el que ha impedit que les institu- cions públiques fessin el que pertocava.
A partir del 2008 tot s’ha agreujat, és la conseqüència de les polítiques del capitalisme de jungla del govern de José M. Aznar que han creat un mercat totalment ineficient, molts pisos buits i molta gent sense pis. I ningú no ho ha frenat. La bombolla s’ha agreujat pels turistes de Barcelona, que foragiten els barcelonins cap a Sabadell fent que augmentin els preus dels pisos de forma brutal. A més, els bancs han pressionat els governs per fer polítiques neoliberals que prioritzen la inflació per sobre de l’atur i han tingut durant trenta anys els joves en uns nivells d’atur i de precarietat bestials, inaudits a l’OCDE.
Total, que els joves s’emancipen als 30 anys i de forma molt precària, encara que treballin. En aquesta situació, és clar, qui s’atreveix a tenir fills? A Suècia els joves s’emancipen als 23 anys i tenen molts més fills que els catalans. Deixem de culpabilitzar els joves i fem polítiques públiques eficaces. I, sobretot, deixem de dir bestieses.
